Quan el senyor Cheney, vicepresident USA, diu «podria ser que la
CIA necessiti qualcuns indesitjables» i, alhora, el señor Aznar
afirma que «no hi pot haver dubtes, vacil·lacions ni debilitats» en
l'organització del «càstig» internacional als terroristes, em ve al
cap el GAL i els seus indesitjatbles amb pocs dubtes, escases
vacil·lacions i nul·les debilitats. Serà que, pel senyor del
bigotet, la vida d'un terrorista etarra (que, per ell i en el fons,
és espanyol i parla castellà) val molt més que la d'un terrorista
àrab, i per això els indesitjables Galindo, Amedo, Domínguez... han
passat per la presó acompanyats dels caps de la intel·ligència
"Barrionuevo, Vera" que els reclutaren per «castigar» un terrorisme
que ara, segons el líder del PP, «no admet adjetius ni llinatges».
Què ha canviat, senyor Aznar, perquè no s'atreveixi a dir al senyor
Bush, senyor X?
Perquè també al Parlament del meus dimarts, ara recuperat per a
major «glòria» de la prosa parlamentària i de l'avorriment
setmanal, es parlava d'aquest tema. Des del president Antich,
capficat en bibliografia sobre immigració, com a part d'aquest món
descompensat que alimenta monstres, fins al conseller Alomar,
estranyat homònim del terrorista Alomari, el que s'estimbà contra
la Torre Nord, passant per la senyora Munar i els seus símils de
talibans, pobres i comunistes, el senyor Flaquer, convençut de
l'equilibrada continència dels nord-americans, el senyor Sampol,
indignat amb la manipulació informativa, i tot «quisqui», rara
mescla de polítics i periodistes, que es mostrava preocupat però
amb l'orella pendent de l'altra guerra, la de tots contra tots per
mantenir l'equilibri d'un Pacte tan desigual que necessita de la
guerra per contrarrestar la lògica de l'aritmètica amb el pés de
l'amenaça.
No hi havia cercle on les anàlisis no tenguessen un element
comú, la senyora Munar. Fins i tot ella mateixa era el centre de
les seves declaracions. «Nosaltres no estam aferrats a la cadira i
cada un dels nostres perd doblers en el càrrec públic, no com
altres...» em digué i, pel to sec, encara no sé si es referia a mi.
Per si un cas, vaig anar pidolant confessions que m'assegurin la
cadira de columnista i el càrrec de borino. Sembla com si a la
reina del joc local, l'envidador forà, el senyor Arenas, li hagués
retrucat i ara l'incomodàs marcant-li el pas de la jugada. Potser
ella ha alimentat un partit paquidèrmic com si fos un canet
llepador i faldiller, i ara no controla les trompades. És curiós,
però ahir tenia pocs amics i cara de menys, encara. Els altres
sembla com si, convençuts de la tudadissa de qualsevol esforç,
confiassen en el temps com a principal aliat. Ara no sé si per
guanyar o per perdre, però en tot cas, segurs de no fer-ho
sols.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.