El neobalearisme del PSM

TW
0

L'agost passat s'analitzava en aquesta columna la referència que havia fet Pere Sampol a la possibilitat d'una «via maltesa» per a Balears. Aleshores s'expressà, aquí, que per ventura allò podria significar en un futur més o manco proper que el PSM començàs a fer una reorientació ideològica molt interessant. Naturalment aquests tipus de reorientacions mai no són reconegudes. Fins i tot són negades. Fins que l'evidència s'imposa. No és dolent, això. Al contrari, s'ha demostrat que aquesta manera de dirigir el partit, que és segell de la casa gràcies a Mateu Morro, és molt efectiva.

Després d'aquella referència a l'exemple de Malta, ve ara l'excursió a Brussel·les per demanar l'autodeterminació. Està clar que és un brindis al sol sense cap importància. Ara bé, relacionant les dues coses s'observen curiositats implícites que podrien estar avalant la idea de fons: el canvi ideològic del PSM. Però com que segur que això de canvis o reorientacions no els agrada, deixem-ho en «adaptació». No fos cosa que llavors passi el que sol passar. De quina adaptació se tracta? D'una molt profunda. Per molt que l'eurodiputat de Convergència, Pere Esteva, s'hi mostri tan entusiasmat, la realitat és que ell ja és un cadàver polític. El futur de CDC és Artur Mas i aquest no en vol ni sentir parlar de sobiranismes tipus Declaració de Barcelona, i encara molt manco d'autodeterminacions de cap casta. De fet, els tecnòcrates de CDC avaluen que el radicalisme nacionalista d'Esteve és, en part, el responsable d'una deriva que els ha situat en una situació dolentíssima. La proposta per a la galeria de l'autodeterminació per a Balears, al marge de País Valencià i Catalunya (per molt que s'usin referències «païsocatalanistes», se reivindica expressament només per a Balears) podria implicar un fàctic inici d'allunyament de la CDC post-Pujol i, el que seria més important i novedós, del catalanisme que ha caracteritzat el PSM. Ara just fa deu anys el PSM comença una delicadíssima fase d'allunyament de la radicalitat esquerrana que sempre havia defensat. El pacte amb CDC que s'inicià el 1991, discretament, i es concretà el 1994 (desmentit mil vegades tant a Palma com a Barcelona quan dos periodistes, un mallorquí i un català, l'avançaren) va permetre, a partir de la negació reiterada milions de pics que implicàs una moderació o viatge al centre, un procés que ha acabat amb un PSM que fa una gestió clarament de centre. Ara, aquests tímids moviments pareixen indicar els primers símptomes de la segona adaptació: la de la ideologia nacionalista. Podria ser que significàs l'inici d'empaquetar el llastre (políticament) catalanista i prepar-se per llançar-lo, cercant un futur estrictament balearista sempre seguint allò que ha plantejat Damià Pons i que és una virgueria de la teoria ideològica i política: la nació sentimental o primera (Mallorca), la nació cultural (l'àmbit lingüístico-cultural català) i la nació política (Balears), que és a la qual s'ha de servir i treballar com a instrument i finalitat alhora. Si l'anàlisi fos correcta, el PSM estaria iniciant possiblement la segona gran adaptació més important de la seva història i, també per segon cop, el procés de canvi més profund d'un partit a Balears. Sens dubte seria producte de la constatació que el catalanisme polític és impossible que tengui mai un seguiment important entre els balears i que seguint per aquest via el fracàs és l'únic futur. Si fos correcta aquesta percepció (i per ventura no ho és) estaríem davant un fet paradoxal. El PSM s'adaptaria a allò que el 1976 va dir Josep Melià i que va fer impossible (entre d'altres raons) la convergència del PSI amb Unió Autonomista: «El catalanisme no és viable a Balears». Sempre que aquest procés d'adaptació ideològica se vagi veient, serà imprescindible pel PSM una adaptació paral·lela: l'orgànica. Efectivament, la vella aspiració del PSI de ser un partit d'estructura balear s'imposarà, perquè és evident que l'insularisme només debilita, quan no directament ofega, les expectatives de creixement. Al respecte el PSM té unes sigles que li donen el paraigïes perfecte, com són les del PSI, però així i tot s'endevina que aquesta fase de l'adaptació balearista no seria gens fàcil. Veurem què passa, amb tot plegat, però si l'anàlisi no és incorrecta serà un procés molt interessant d'observar.