Dimecres passat aquest diari publicava que el trenta-vuit per cent dels llocs de feina creats a les Illes Balears durant l'any passat varen ser per a estrangers. L'article no deia quin percentatge havia recaigut en persones d'altres comunitats autònomes, però sembla que també és molt alt. Una altra dada referida a l'any 2000 que s'ha conegut aquesta setmana ha estat la davallada dels treballadorss per compte propi i l'augment dels assalariats, seguint una tendència que ja ve d'anys enrere. Si a aquestes dues hi afegim la ja arxiconeguda que la renda per càpita mitjana de les Illes Balears és la més alta de l'Estat, malgrat que es paguin els sous més baixos i la relacionam amb les anteriors, tenim una eina molt valuosa pels qui han de planificar la política econòmica en general i la d'ocupació en particular.
Resulta que aquí els qui realment acumulen riquesa i més riquesa són unes poques grans empreses, mentre que els treballadors cobram molt menys que els nostres col·legues de la Península Ibèrica i els petits empresaris per poder sobreviure han de plegar i s'han de posar a sou dels primers. Aquests, juntament amb els joves que comencen la seva vida laboral i els milers d'immigrants, espanyols i no espanyols, comunitaris i no comunitaris, que vénen a establir-se entre nosaltres engreixen el grup dels assalariats que les passen magres. Com més poden fer créixer les seves societats anònimes i més treballadors poden contractar, més augmenten els seus guanys. Per això, si la mà d'obra que hi ha aquí no els hi basta, n'importen d'enllà on sigui, sense tenir en compte els factors negatius que aquest fet comporta: més consum de territori, més generació de residus, més marginació social, més dificultats per la llengua i cultura pròpia, més dispendi d'energia, ... Però tot això té poca importància mentre els comptes de resultats seguesquin augmentant any rere any.
El que em sembla estrany és que, vist l'elevadíssim índex d'ocupació que gaudim, encara avui en dia els polítics considerin positiva la creació de més i més llocs de treball i se n'alegrin sobremanera cada vegada que es coneixen les noves estadístiques.
Ha arribat un moment que la situació requereix una reorientació de la política ocupacional que primi la millora de les condicions de treball de les persones que fan feina més que no la creació de més ocupació per a gent que encara no és aquí, però que seguirà venint mentre la conjuntura sigui la mateixa d'ara. Tant els polítics com, sobretot els sindicats, haurien de lluitar de valent per l'estabilitat laboral dels ciutadans d'aquestes illes, molts dels quals només poden treballar mig any o han de fer sis mesos de cambrers i altres sis de picapedrers, amb la manca de professionalització que això suposa. Tant els polítics com els sindicats haurien d'intentar fer possible que l'augment de productivitat no es tradueixi només amb un creixement dels beneficis empresarials, sinó també que facin possible una millora del poder adquisitiu dels treballadors fins a igualar-lo, almanco, amb el dels seus homòlegs d'altres indrets. Tant els polítics com els sindicats haurien de procurar que els assalariats puguin treballar menys hores, perquè així puguin dedicar més temps a les seves famílies. Tant els polítics com els sindicats haurien de plantejar mesures perquè els petits empresaris puguin seguir sent independents i no hagin d'abandonar uns negocis que, en alguns casos, es remunten a diverses generacions enrere. És necessari, en definitiva, que els grans generadors de beneficis es vegin obligats a invertir en la millora de les condicions dels seus treballadors, més que en l'augment dels mateixos.
Hi ha molta feina a fer, però la primera passa per canviar els objectius. En una societat saturada com la nostra no cal créixer més en quantitat, sinó en qualitat. I en qualitat per a tothom, no només per una minoria.
