algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 27°
34°

Rondalla íntima i menorquina

Es mirà al mirall per darrera vegada abans de fer-ho. Era una decisió que li havia costat molt de prendre, però era imprescindible. Sense donar-hi més voltes, començà a afaitar-se el bigoti. Aquell atribut d'identitat que no tan sols li dissimulava un petit defecte al llavi superior, sinó que l'agermanava amb els seus referents ideològics.

La temperatura era agradable i això que faltaven pocs minuts per la mitjanit. Durant el dia, s'arribava a temperatures extremes i a ell no li va la platja, n'Ana i n'Alfonso, sí que s'hi passarien tot el dia, al sol, com sargantanes, ell amb tenir-hi la cara ja li bastava. I què vols que et digui, començava a estar fart de les vacances; les dues primeres setmanes, una meravella, tu, però ara ja començava a enyorar l'estrés d'una agenda ben atepeïda. Aquell dia estava cridat a ser especial, feia molt de temps que hi rumiava i per fi s'havia decidit. El més difícil seria rifar la vigilància a què el sotmetien les 24 hores els escortes, però ben pensat, li seria més difícil explicar-li allò del bigoti a n'Ana. Fos com fos, havia de fugir de la gàbia daurada en què s'havia convertit la rústica finca de Morell.

El pla de fuga sortí tan bé que dubtà si tot el desplegament de policies de tots colors realment servia de res, però aquest pensament s'anà dissolent dins una mar d'adrenalina que li provocava aquella aventura nocturna i menorquina. Es dirigí a Ciutadella convençut del seu pla. Feia anys que tenia la sensació de viure dins una bombolla aïllada de la realitat social d'aquell país que ell tant estimava i pel qual havia fet tants de sacrificis i esforços. De fet, estiuejar a Menorca, n'era un més: volia deixar clar fins on arribaven els dominis de l'imperi, en uns moments en què li semblava amenaçada la seva integritat, especialment en aquells trossos d'Espanya «lanzados al mar».

Aquella nit volia mesclar-se amb els seus compatriotes, passar desapercebut i sentir, escoltar, allò que els preocupa. Entrà en una petita taverna que semblava que era freqüentada pels nadius i no pels guiris que ho omplien tot. S'assegué i quedà corprès i gairebé sense alè. Els ulls eren a punt de botar-li de les conques. Els seus paisans de Valladolid i els seus amics madrilenys no s'ho creurien. Tots aquells humils ciutadans, potencials votants seus i, sens dubte, resignats contribuents, parlaven en català.

I no ho feien per emprenyar.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.