cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
33°

Ho tenien tot

Com molt bé saben els habitants d'aquestes illes, quan uns ho tenen tot per aconseguir-ho tot, qualsevol avenç ideològic, polític o econòmic dels altres és percebut pels uns com una crisi, una catàstrofe, gairebé el principi de la fi de la civilització tal com la coneixem, que ens durà inexorablement a la ruïna total.

L'any 1912, en veure que el Parlament britànic podria aprovar un (tímid) Decret d'Autonomia per a Irlanda, mig milió d'unionistes varen signar un pacte per salvar «amb qualsevol mitjà que calgui» la província de l'Ulster de la «conspiració autonomista». I confiaren que Déu defensaria el pacte, que molts signaren amb la pròpia sang. El Déu dels protestants deu ser de lletres perquè, a l'hora de fer números, no els sortien els comptes: a tota la província de l'Ulster els catòlics/nacionalistes eren un cinquanta per cent de la població. Volgueren crear un estat protestant per a un poble protestant i, a la fi, hagueren de conformar-se amb sis comtats on tenien assegurada la proporció més favorable. L'any 1922 va néixer, fora de l'Estat Lliure d'Irlanda, l'autonomia d'Irlanda del Nord, amb una població la tercera part de la qual era catòlica. Ara bé, els unionistes no solen deixar que la realitat els desviï del camí i, a més a més, havien fet un pacte amb Déu. Així que varen governar durant cinquanta anys com si tenguessin un estat en propietat privada, com si només hi existís la població protestant, i com si hi haguessin pogut incloure els nou comtats de l'Ulster sencers.

Si fos ara, Irlanda del Nord només en tendria dos, de comtats, i es calcula que, d'aquí uns deu anys, el vot nacionalista serà majoritari pertot arreu. Des d'aquesta perspectiva, l'actual Acord de Pau de 1998 és el millor acord que podran aconseguir els unionistes i qualsevol que tengui una mica de seny "i n'hi ha, encara que no es deixen sentir gaire" n'és conscient. El pas del temps, la història, va inexorablement en contra dels unionistes intransigents però, irònicament, també els dóna la raó: l'emancipació dels catòlics, el sufragi universal, va marcar el principi de la fi de la civilització tal com ells la concebien, a tot Irlanda a principis del segle vint i a Irlanda del Nord a finals de segle i, ara mateix, davant els nostres ulls. Mentre els catòlics/nacionalistes no votaven, ni tenien feina, ni dret a casa, ni accedien a l'ensenyament superior, els protestants/unionistes ho tenien tot. Per això els costa tant d'acceptar la legitimitat de la participació de Sinn Féin en l'Assemblea. La qüestió de l'entrega d'armes per part de l'IRA és una cortina de fum: no figura com a condició sine qua non a l'Acord de Pau; de les armes dels grups paramilitars lleialistes/protestants, no en sentim parlar; i, en tot cas, l'òrgan competent en matèria de decomís d'armes és una comissió internacional independent. La vertadera qüestió és que els unionistes que volen fer fracassar l'Assemblea "com feren fracassar la Iniciativa de Sunningdale (1973) i l'Acord Angloirlandès (1985)" no accepten, en el fons, la legitimitat de la participació catòlica/nacionalista en les institucions democràtiques. Perceben qualsevol avenç com una «concessió» perquè no accepten, en el fons, les regles del joc democràtic. L'actual Acord de Pau ho reconeix implícitament quan imposa un govern amb una composició bastant singular en el món, que obliga a governar junts tots els partits majoritaris, inclosos els que votaren en contra de l'Acord. Vaja, com si a Euskadi haguessin de governar junts, obligatòriament, PP, PSOE, PNB i EH. Bé, no, ben mirat l'exemple no és bo perquè, allà, no hi han tengut mai res.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.