Com molt bé saben els habitants d'aquestes illes, quan uns ho
tenen tot per aconseguir-ho tot, qualsevol avenç ideològic, polític
o econòmic dels altres és percebut pels uns com una crisi, una
catàstrofe, gairebé el principi de la fi de la civilització tal com
la coneixem, que ens durà inexorablement a la ruïna total.
L'any 1912, en veure que el Parlament britànic podria aprovar un
(tímid) Decret d'Autonomia per a Irlanda, mig milió d'unionistes
varen signar un pacte per salvar «amb qualsevol mitjà que calgui»
la província de l'Ulster de la «conspiració autonomista». I
confiaren que Déu defensaria el pacte, que molts signaren amb la
pròpia sang. El Déu dels protestants deu ser de lletres perquè, a
l'hora de fer números, no els sortien els comptes: a tota la
província de l'Ulster els catòlics/nacionalistes eren un cinquanta
per cent de la població. Volgueren crear un estat protestant per a
un poble protestant i, a la fi, hagueren de conformar-se amb sis
comtats on tenien assegurada la proporció més favorable. L'any 1922
va néixer, fora de l'Estat Lliure d'Irlanda, l'autonomia d'Irlanda
del Nord, amb una població la tercera part de la qual era catòlica.
Ara bé, els unionistes no solen deixar que la realitat els desviï
del camí i, a més a més, havien fet un pacte amb Déu. Així que
varen governar durant cinquanta anys com si tenguessin un estat en
propietat privada, com si només hi existís la població protestant,
i com si hi haguessin pogut incloure els nou comtats de l'Ulster
sencers.
Si fos ara, Irlanda del Nord només en tendria dos, de comtats, i
es calcula que, d'aquí uns deu anys, el vot nacionalista serà
majoritari pertot arreu. Des d'aquesta perspectiva, l'actual Acord
de Pau de 1998 és el millor acord que podran aconseguir els
unionistes i qualsevol que tengui una mica de seny "i n'hi ha,
encara que no es deixen sentir gaire" n'és conscient. El pas del
temps, la història, va inexorablement en contra dels unionistes
intransigents però, irònicament, també els dóna la raó:
l'emancipació dels catòlics, el sufragi universal, va marcar el
principi de la fi de la civilització tal com ells la concebien, a
tot Irlanda a principis del segle vint i a Irlanda del Nord a
finals de segle i, ara mateix, davant els nostres ulls. Mentre els
catòlics/nacionalistes no votaven, ni tenien feina, ni dret a casa,
ni accedien a l'ensenyament superior, els protestants/unionistes ho
tenien tot. Per això els costa tant d'acceptar la legitimitat de la
participació de Sinn Féin en l'Assemblea. La qüestió de l'entrega
d'armes per part de l'IRA és una cortina de fum: no figura com a
condició sine qua non a l'Acord de Pau; de les armes dels grups
paramilitars lleialistes/protestants, no en sentim parlar; i, en
tot cas, l'òrgan competent en matèria de decomís d'armes és una
comissió internacional independent. La vertadera qüestió és que els
unionistes que volen fer fracassar l'Assemblea "com feren fracassar
la Iniciativa de Sunningdale (1973) i l'Acord Angloirlandès (1985)"
no accepten, en el fons, la legitimitat de la participació
catòlica/nacionalista en les institucions democràtiques. Perceben
qualsevol avenç com una «concessió» perquè no accepten, en el fons,
les regles del joc democràtic. L'actual Acord de Pau ho reconeix
implícitament quan imposa un govern amb una composició bastant
singular en el món, que obliga a governar junts tots els partits
majoritaris, inclosos els que votaren en contra de l'Acord. Vaja,
com si a Euskadi haguessin de governar junts, obligatòriament, PP,
PSOE, PNB i EH. Bé, no, ben mirat l'exemple no és bo perquè, allà,
no hi han tengut mai res.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.