Farem cas a «qui sap qui» i ens creurem que el que nosaltres volem és la monarquia. Vés-ho a cercar tu, si vols, i si et sents amb cor de qüestionar allò que no sé qui a convingut que no s'havia de qüestionar. Jo, com que encara no he entès el principi que regeix (i mai millor dit) aquesta institució, he arribat a la conclusió que els déus no m'han tocat amb la mà de la sapiència i me moriré incapaç d'entendre que en un país a on constitucionalment tothom és igual, n'hi hagi que no ho siguin; que el sexisme perduri emparat amb lleis sàliques i arcaismes per l'estil; que els reis puguin opinar, però no se'n puguin conèixer les opinions... o que el cap del Govern de les Illes Balears, propietari de la residència que utilitza el monarca i pagador de la majoria de les factures que aquella genera, sigui «despatxat» amb profilaxi gairebé quirúrgica.

En el fons, el gabinet del sobirà demostrà la seva preparació i vàlua, molt per sobre dels analistes locals que mai no hem arribat a entendre el bessó de la configuració del Govern: en realitat és com un consell d'administració d'una empresa o com la junta directiva d'un club de petanca, per posar un exemple, demanant audiència en la celebració del seu enèsim aniversari. Ells ho veren així, que a Madrid en saben molt, d'aquestes coses, i així varen respondre: «Gracias por venir, ya le enviaremos las fotos y cierre la puerta al salir».

Els que no estaren a l'altura de les «circumstàncies» varen ser els periodistes i, en la seva confusió, esperaren les paraules del senyor Antich com si fos un «electe» president de Govern. Saps si escoltassin als que saben, tots ens hauríem estalviat la vergonyosa imatge del cor al carrer.

Per saber, saber, ningú com el senyor González Ortea que deu tenir línea directa amb l'innominable, perquè tot d'una va saber què, com i per què del succeït amb «la corona». No hi ha res com tenir bones fonts per estar ben informat. Clar que jo, en la meva innocència, em pensava que la informació oficial era oficial, però tampoc.

Ja no entenc res, o sí, a veure si s'han emprenyat per qualque fotesa, tipus un endarreriment del Consolat de Mar en el pagament de la neteja del museu, perdó, palau, o altra cosa domèstica per l'estil. Ha de ser això, perquè els 400 i busques de milions pel vaixell que el senyor Matas comprometé, em consta que religiosament s'hi aboquen amb l'alegria dels que han descobert el glamour de la noblesa front a les quotidianes olors dels pàries de la terra, en peu famèlica legió...