No us penseu que això dels efectes col·laterals no té els seus
«dallons». Mirau, sinó, després del que s'ha parlat sobre la
batlada de les Moto-Taxi, que si no hi ha com anar a la mateixa
llista electoral que el batle per tenir bo, que si hauria estat una
bona solució per a qualcuns dels problemes de trànsit generats pels
mateixos que no els solucionen, que si la llicència, l'activitat i
no sé quantes coses més... s'ha dit de tot, o quasi tot: faltaven
els efectes col·laterals, aquells amb els quals no hi pensen els
lletraferits analistes, dedicats a temes d'altura, oblidant allò
que em digué una amiga. Perquè només qualcú sense l'obligació
d'interpretar-ho tot i de qualsevol manera se'n pot adonar que
llogar un d'aquests serveis era, en molts casos, el darrer recurs,
intranscendent i barat, per a tenir qualcú estret entre els
braços.
El que em deixà amb els braços buits, especialment de moral, va
ser la pel·lícula Requiem for a dream, projectada en versió
original als Renoir. Poques vegades surt del cinema sense ganes de
parlar, impressionat pel que he vist i, a més, amb una mescladissa
de sentiments que van des del reconeixement al guió fins a
l'agradós dubte sobre la inclusió d'uns recursos més propis de
videoclip que d'una pel·lícula d'aquelles dites «de contingut». En
un oceà de collonades estiuenques, que la cartellera ofereixi una
joia com aquesta, indueix a pensar en un error de programació o en
un intencionat homenatge als fidels a la ciutat (gairebé tots
involuntaris). No és que el tema de les addiccions sigui nou, però
el ritme que el director, Darren Aranofski, imprimeix a la
dramàtica història de quatre personatges, tan diferents i tan
iguals a l'hora, aconsegueix interessar-te com si no sabessis del
cert quin tràgic final els espera. Perquè aquí deu residir la
magistralitat del film: contar el que altres ja havien fet i, tot i
això, impressionar-te. Recomanable, si avui encara la fan; que les
bones pel·lícules estan barallades amb el nostre (?) públic.
No m'estranya aquest divorci, existent a tot el món, entre la
qualitat i quantitat, però que aquí s'agreuja. Motius n'hi ha.
Mirau, per exemple, com pareix que programen segons quines
pel·lícules a contracor. Ara mateix (vull dir ahir, que vés a saber
el que durarà) hi ha a les pantalles dels Chaplin la guanyadora del
Lleó d'Or a la Mostra de Venècia. I què? Idò i res més! Només que
una obra d'aquesta qualitat hauria de veure's en la versió original
respectuosa i respectable, i no amb un doblatge barroer que mai no
he sabut a què responia. Ja em direu per què s'ha de passar pel
mateix sedàs a tothom, si llavors aquest tothom no va a veure un
film iranià per molt que el tradueixin. Nota: No me n'he oblidat,
del títol, però amb això del doblatge no sé amb quina llengua
posar-ho. En català es diria El Cercle...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.