No us penseu que això dels efectes col·laterals no té els seus «dallons». Mirau, sinó, després del que s'ha parlat sobre la batlada de les Moto-Taxi, que si no hi ha com anar a la mateixa llista electoral que el batle per tenir bo, que si hauria estat una bona solució per a qualcuns dels problemes de trànsit generats pels mateixos que no els solucionen, que si la llicència, l'activitat i no sé quantes coses més... s'ha dit de tot, o quasi tot: faltaven els efectes col·laterals, aquells amb els quals no hi pensen els lletraferits analistes, dedicats a temes d'altura, oblidant allò que em digué una amiga. Perquè només qualcú sense l'obligació d'interpretar-ho tot i de qualsevol manera se'n pot adonar que llogar un d'aquests serveis era, en molts casos, el darrer recurs, intranscendent i barat, per a tenir qualcú estret entre els braços.

El que em deixà amb els braços buits, especialment de moral, va ser la pel·lícula Requiem for a dream, projectada en versió original als Renoir. Poques vegades surt del cinema sense ganes de parlar, impressionat pel que he vist i, a més, amb una mescladissa de sentiments que van des del reconeixement al guió fins a l'agradós dubte sobre la inclusió d'uns recursos més propis de videoclip que d'una pel·lícula d'aquelles dites «de contingut». En un oceà de collonades estiuenques, que la cartellera ofereixi una joia com aquesta, indueix a pensar en un error de programació o en un intencionat homenatge als fidels a la ciutat (gairebé tots involuntaris). No és que el tema de les addiccions sigui nou, però el ritme que el director, Darren Aranofski, imprimeix a la dramàtica història de quatre personatges, tan diferents i tan iguals a l'hora, aconsegueix interessar-te com si no sabessis del cert quin tràgic final els espera. Perquè aquí deu residir la magistralitat del film: contar el que altres ja havien fet i, tot i això, impressionar-te. Recomanable, si avui encara la fan; que les bones pel·lícules estan barallades amb el nostre (?) públic.

No m'estranya aquest divorci, existent a tot el món, entre la qualitat i quantitat, però que aquí s'agreuja. Motius n'hi ha. Mirau, per exemple, com pareix que programen segons quines pel·lícules a contracor. Ara mateix (vull dir ahir, que vés a saber el que durarà) hi ha a les pantalles dels Chaplin la guanyadora del Lleó d'Or a la Mostra de Venècia. I què? Idò i res més! Només que una obra d'aquesta qualitat hauria de veure's en la versió original respectuosa i respectable, i no amb un doblatge barroer que mai no he sabut a què responia. Ja em direu per què s'ha de passar pel mateix sedàs a tothom, si llavors aquest tothom no va a veure un film iranià per molt que el tradueixin. Nota: No me n'he oblidat, del títol, però amb això del doblatge no sé amb quina llengua posar-ho. En català es diria El Cercle...