cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

Moros o cristians

En la tradició festiva mallorquina, i balear, aquest tipus de festes, de moros i cristians, pretenen rememorar les victòries contra els sarraïns. Les victòries que pensam que són nostres, clar, si bé en realitat nosaltres som els perdedors. El mateix passa més o manco amb la Diada del 31 de desembre. En realitat, però, no són altra cosa que el permanent record del nostre origen, el qual no és, ni prop fer-hi, cristianoeuropeu sinó que, a pesar que ens neguem generació a generació a reconèixer-ho, és el que ens ve directament d'herois com Abú-Ya-yhá que resistiren les forces invasores del sanguinari conqueridor cristià fins que la traïdoria dels infidels ens vencé irremeiablement. N'hi ha que pensen que per tenir un aspecte físic diferent (no tant, no vos ho penseu) dels germans del nord d'Àfrica, o que per parlar llengües diferents, som europeus. Així ens ho volem creure. Però és per demés. La naturalesa ens recorda sovint què i d'on som. Aquests dies, quan arriba la canícula, qualsevol pot entendre que nosaltres, els balears, no som el sud d'Europa. Som el nord d'Àfrica. Per molt que ens encaparrotem, per molt que volguem viure com si fossim europeus, la naturalesa ens fa veure que no, que no ho som ni mai no ho serem.

Basta haver de sortir entre migdia i horabaixa pel carrer per entendre com n'estam d'equivocats. Vas pel carrer a aquestes hores i no és que suis, és que et fons literalment, igual que passa a d'altres ciutats del nostre país: Màlaga, El Asnam, Tizi Ouzou, Skikda.... Però fort i no et moguis que milers de mallorquins s'entesten a voler viure a Europa i s'ofeguen entre el licuós quitrà dels carrers. Si tenguéssim clares les nostres arrels, faríem el que fan els nostres germans d'una miqueta més al sud. A aquestes hores, no se surt de casa. Simplement. Tampoc no fa tants d'anys, quan la ficció europeista encara no ens havia podrit la informació cultural totalment, aquí, a les illes del nord d'Àfrica, també actuàvem igual. La generació dels seixanta encara podem recordar com els nostres pares, que sabien perfectament d'on venim de veres, què som i serem, quan el sol arribava a mig dia, ens feien entrar a ca nostra, les persianes es tancaven, les cortines es corrien, els matamosques s'aixecaven llestos a ser usats, es dinava i començava la llarga migdiada i, després, o fer els deures de l'escola, si n'havien quedat penjats, o bé esmolar l'enteniment pel pròxim curs i, una mica més tard, mirar, qui en tenia, a la tele, en Jim West, els «Chiripitifláuticos» i els pallassos d'«hola, don Petito, hola don José...». Però mai, res de sortir al carrer en aquestes hores. Fins que el sol no començava a ser baix. Desgraciadament les coses han anat com han anat i la ficció de voler ser Europa ha guanyat, renegant així de ser conscients i conseqüents amb la nostra situació geograficoclimatològica, que és ser el nord d'Àfrica. Molt hi han tingut a veure, clar, els polítics, en això, que ens han esborrat la cultura pròpia i ens han imposat la ficció política. Qui, abans o ara, reivindica la recuperació de les nostres vertaderes arrels? Ningú. Però cada any que passa, i quan veim l'animalada que és voler viure amb criteris i horaris europeus quan la nostra naturalesa és nord-africana, cada cop més i més balears veim l'immens error que hem comès. Ja el 1976 hi hagué uns avançats, quasi visionaris, que fundaren un partit balear-arabista que reivindicava desfer-nos del jou dels castellans i catalans, els quals, deien, no només ens havien furtat tot el que teníem, provocant l'entrada de les Balears en les tenebres cristianes, sinó que havien arribat a furtar-nos la consciència del nostre ésser. Aquell partit durà tant com tants d'altres. Res. Però, passat un quart de segle i quan veim que ni els espanyolistes ni els catalanistes no ens donen cap remei per a res, sinó que només ofereixen excuses per anar degradant la nostra qualitat de vida amb el miratge del nivell, és quan, sobretot ara, a l'estiu, començam a poder apreciar les grans equivocacions que hem comès. El futur, com el nostre orgullós passat, ha de ser retrobar ca nostra. Reconèixer el que som, el que érem, per arribar a ser el que serem i que mai no hauríem d'haver deixat de ser. Bàsicament, no ser tan ases com per sortir al carrer entre migdia i capvespre. Pura intel·ligència nord-africana.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.