L'obra historiogràfica de Micaela Mata

Micaela Mata és, en relació a Menorca, una mena d'amor a primera vista. Les illes "ja ho sabeu, i jo no sabria, però, explicar-ho" tenen açò, aquesta fascinació secreta, literalment homèrica, en l'ànim d'alguns viatgers. En determinats esperits humans, provoca passions indelebles. A vegades, arriba a capgirar la vida de les persones. Açò és el que, exactament, li sobrevingué a Micaela Mata arran de la seva primera visita (que ella creia passavolant i estival) de l'any 1967. Alguna cosa si fa no fa etèria "potser aquest pol·len d'embriac homèric que amara les atmosferes insulars, si em permeteu l'expressió" li despertà una il·lusió incontenible, vital i intel·lectual alhora. I ella, que havia vist interromputs els estudis a causa de la II Guerra Mundial; i ella, que cresqué en el brogit foll de les grans urbs, veié, de sobte, com recuperava el temps perdut dels anys joves. Començà aleshores a residir llargues temporades a l'illa que la retornava a un estil de vida fet a escala humana i, paral·lelament, es lliurà a la investigació històrica. El segle XVIII de les dominacions estrangeres fou el camp de treball predilecte. Hi estava molt preparada. De petita havia viscut a Anglaterra, on estudià i es formà perquè son pare hi fou destinat com a membre de la legació diplomàtica durant els anys de la Guerra Civil. Tenia projectes acadèmics, però Micaela els veié esfondrar per mor de l'esclat de la cruel contesa mundial del 1939-45. Li quedà, però, indemne un esperit vers l'estudi, i que s'hauria de desplegar com una flor de maig així que li caigueren a sobre les primeres gotes de la rosada fèrtil de Menorca. Quedà fascinada per la història menorquina. I com a fruit de síntesi de la delerosa lectura de manuals i llibres i monografies a què s'havia lliurat de tot d'una fou la publicació el 1974 de Conquestes i reconquestes de Menorca a Edicions 62. En aquell treball, però, no hi havia cap aportació original. Més que una edició de materials nous, hi féu un compendi del que la historiografia mantenia dispers, en relació a un aspecte fascinant de l'illa: l'espectacular vaivé "a vegades trepidant" que ha caracteritzat la qüestió de la sobirania territorial al llarg de totes les edats històriques. El XVIII, és clar, atià totes les seves apetències. Com que era una políglota perfecta (anglès, francès, castellà i català) i sentia familiaritat amb els arxius de Londres, ho veié clar: féu ferma voluntat d'investigar de debò les dominacions britàniques. La seva virtut plausible i molt meritòria fou aportar a la nostra tradició historiogràfica la visió que es desprèn de la qüestió, no pas des del punt de vista insular i local, sinó contemplada a la llum dels arxius anglesos, i als quals els menorquins mai no hi havien accedit. Micaela posà mà a uns fons gairebé desconeguts, i hi aplicà mètode científic i rigor acadèmic a la feina investigadora. En les seves pròpies paraules, va extreure centenars de documents i de dades que romanien «entumides i inèdites». Al final del procés, ens han quedat dos títols cabdals (Menorca, franceses, ingleses y la guerra de Sucesión (1981) i La Menorca británica, tom I, 1994). La malaltia no li ha deixat, malauradament, d'acabar l'obra que imaginava, però, incompleta i tot, resulta que ha superat la visió localista i parcial "vull dir petita, carrinclona i sovint complaent" que tant havia marcat els estudis anteriors sobre el tema. I sabé dibuixar-ne tota la complicada dimensió de política internacional de què n'està amarada la qüestió.