Us diria una mentida si afirmàs amb rotunditat saber, a hores d'ara, el contingut d'aquest article. Ja sé que és massa tard per tornar enrere i fugir, esgarrifat per la responsabilitat i empegueït per la malifeta, deixant un espai, que ara és blanc, en mans més hàbils i agosarades. Així que escriuré aquell article que tothom ha escrit, un exercici de suposada professionalitat (què hi tindrà a veure?). Podria començar per contar-vos qualcuns dels «privilegis» que ara m'agombolen: un lloc tranquil vora el mar, l'embat que humanitza un sol despietat, el regust d'un dinar d'estiu i la perspectiva de ser aquesta l'única feina del dia; però per què contar allò que molts superen de llarg i d'altres no arribaran mai, per què fer apologia d'uns privilegis que només ho són segons la meva particular mida. Vaja pardalada, aquesta mania de creure en l'interès general de les misèries particulars, aquesta pretensió de pujar a la trona per pontificar del que vulgui i quan vulgui, talment com un concursant de Gran Hermano acabat d'arribar al grau de persona interessant, fent selectiu oblit de la realitat d'interessada. Ja em direu quin dilema: rebutjada la possibilitat intimista (egocentrista, en realitat) hauria de tenir qualque original idea sobre la proverbial pardalaria del Pacte de Progrés; el «virus» congènit de l'enveja i la traïdoria en l'ADN dels partits "la virulència del qual és inversament proporcional a la quota de poder exercida", l'avançat progrés d'aquesta «malaltia» en el PP Balear; l'anual buidor estiuenca que ens omple els diaris (una empírica mostra de la qual és aquest article en fase espermatozoica); el silenci uemita dels «polítics de mercat», dedicats a passejar pels mostradors per saber per on va la moda, fent pirateria industrial en lloc d'ideologia; la carregada de piles mostrada pel batle, versió original, senyor Rodríguez, en la seva embranzida electoralista contra l'enemic (aquest home no té adversaris), etc. etc. etc.

Però el cas és que no tenc cap idea original per aquest agost tan poc original com els altres i tampoc he trobat el senyor Matas en el seu amagatall; i parlar de la tirania dels renous i la inoperància de les administracions, tampoc no em salvaria del ridícul. És per això que em valdria més tornar a començar sense mostrar-vos les cartes. El joc seria el mateix, al final també guanyaríeu vosaltres, però a mi em quedaria el dubte de si he aconseguit l'engany. En això deu residir l'esperit del bon professional: en la capacitat de dissimular una mala mà, posar la cara de pòquer i esperar que l'altre abandoni sense aclarir el final, ni ganes. Llavors, la següent passa consisteix a conrar amb cura el sentiment de culpa de l'abandonador: «si haguessis arribat fins al final entendries la vàlua de la història» o «no es poden fer judicis sense una visió més de conjunt». Però ni això no em queda, després del traumàtic principi que he mostrat. Si, almanco, això fos un jutjat enlloc d'un diari, em quedaria l'esperança d'un convenient i oportú robatori que m'exoneràs de veure'm demà publicat...