Pens en el cap de setmana que espera al senyor Cardona i, ho podeu ben creure, no voldria estar en el seu lloc. Fa temps que veu les orelles del llop, però ara sap, del cert, que dilluns podria sentir la ferum natural de la «bèstia». No és la Justícia, ni la consciència, sinó la fidelidad, la bèstia que amenaça el polític eivissenc. Sempre es pot contractar missers per defensar-se i eludir la Justícia; si no queda altre remei s'apel·la al «mal menor», «el fi justifica els mitjans» o «más cornàs da el hambre» per lluitar contra la consciència; però com es pot defensar un de la fidelitat si aquesta és el pal de paller, la base de tota la carrera? No m'agradaria ser en el seu lloc, ni aquest maleït cap de setmana ni els darrers mesos des que digué «m'estim més passar per cabró que per colló» i encetà la caixa dels trons. Els companys i còmplices han fuit com esperitats i ara toca a un home fidel viure amb la responsabilitat de garantir el cotxe oficial al seu patró. Molt de pes per a un home sol; sol davant la Justícia, sol davant la consciència, sol davant la fidelitat.
Per si serveix de qualque cosa, el Diccionari de la Llengua Catalana defineix burot com el «funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles». Que, en una necessària actualització en el temps i adaptació al nostre espai, vendria a ser el mot per anomenar aquells polítics municipals encarregats de cobrar per «donar entrada» a certes llicències d'obra en el registre...
Desconec l'ascendència que pugui tenir el senyor Montilla sobre el PSOE d'aquí, ni si el que diu s'ha de cedeçar per la distinta situació a Catalunya, on no governen, però o la fan callar o l'anomenen Pepito Grillo institucional del Pacte, perquè no es pot dir que «s'han de tenir polítiques i no només fer lleis» i llavors veure com els companys illencs mostren el «treball parlamentari» amb l'orgull i la joia de jove gitana que exposa el llençol tacat després de la laboriosa nit de noces.
De qualsevol manera, hi ha esflorades ben divertides. Digau-me, si no, com s'ha de dir la presència de la senyora Feliu Àlvarez de Sotomayor a primera fila al concert de l'artista al qual ella negà subvenció per ser poc «popular». Deu ser que els seus agressors culturals ja l'han assabentada de qui és Van Morrison o que ara ja és «popular» o que a la senyora tant li és vestir-se amb «unos trapitos» d'una empresària a la qual se li deixa, en usdefruit, el Castell de Bellver, com assistir a un concert de rock de l'altre temps maleït Lleó de Belfast: tot fa «punts». Perquè en aquest nostre Ajuntament, com a Iberia, amb els «punts» després pots viatjar «gratis total» i acompanyada de la parella.
