Quan fa una setmana que començà la vergonyosa vaga de
transportistes i les seves vergonyoses complicitats, de tot el dit,
des de l'anàlisi pretesament objectiva o des de la subjectivitat
més visceral, se n'han extret moltes conclusions. Que si els
sindicats de classe han actuat com a corporacions gremials, que si
la passivitat policial produeix més sospites que sorpreses, que si
hi ha rerefons polítics i conveniències partidistes, etc. Però
encara no he sentit cap valoració que interpreti la inutilitat de
tenir institucions si aquestes no tenen forces de seguretat
pròpies. Per això, el centralisme dominant pot asseure's a parlar
de temes com les oficines d'ocupació, els hospitals o les escoles,
però no vol ni sentir l'olor de les policies autonòmiques. Aquí,
ens agradi o no als pacifistes, resideix la sobirania. Bé, aquí i
en la capacitat de definir la política impositiva. La resta són
jocs florals i pura descentralització administrativa, res més.
Què tendrà l'oposició que provoca moviments tan convulsos com
previsibles en les organitzacions que gaudeixen d'aquesta situació?
Perquè el calvari desorganitzatiu que llueix el Partit Popular
d'aquestes illes, és el mateix, pam a pam, que el patit pel Partit
Socialista durant molts d'anys, incloses les causes. Tant un com
l'altre perderen unes eleccions que suposaven guanyades, el seu
líder fou compensat amb un ministeri per l'aparell central, els que
quedaren es miraven com els fesols "entre ells i al líder succionat
per Madrid", iniciaren un camí de despropòsit i traïcions amb
abundància de bocamolls i incontinents verbals, el senyor ministre
començà a mirar Palma com un càstig... i un llarg etcètera de
coincidències que haurien de fer empegueir els socialistes, per la
seva història, i acollonir els populars, pel seu futur. Però no,
aquests segueixen encabronats en el manteniment d'una estranya
lluita per veure qui la diu més grossa, qui menysprea més el seu
electorat o oblida la recent trajectòria. Si continuen amb aquesta
fidelitat al «guió», ja saben quant dura la pel·lícula. Això si no
hi afegeixen floritures per allargar el rodatge que tant sembla
agradar-los.
El succeït amb l'oli de pinyolada, a més d'una demostració
empírica d'histerisme institucional, és un esglaó més en la cadena
de despropòsits provocada per la inclusió "amb el que hi faci
falta" dels subproductes en la cadena alimentària. Produïm tantes
deixalles que ens surt més a compte menjar-les, o fer-les menjar al
bestiar. Amb tota probabilitat, aquest és un «efecte col·lateral»
del nostre benestar i, per tant, té difícil solució si es parteix
de la premissa que el nivell assolit és irrebaixable. La pregunta,
tan apocalíptica com vostès vulguin, és si el creixement pot seguir
igual i, a més, fer-se més democràtic.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.