Dijous passat el PP valorava els dos anys del govern del Pacte de Progrés. L'encarregat de fer la roda de premsa va ser, en aquesta ocasió, el coordinador general del PP, Josep Joan Cardona. D'entrada, i abans de fer referència al fons, el problema principal dels conservadors se posà novament de manifest, per enèsima vegada, amb aquest acte. Incompleixen sistemàticament un principi d'actuació política que no se pot incomplir per dedicar-se a la política: la veu del PP no té cara. El ciutadà no sap, avui per avui, qui és el PP. Matas? Cardona? González Ortea?... Dijous passat era Cardona, però ell és el coordinador del partit. No seria més lògic que fos el portaveu parlamentari habitual, González Ortea, el que fes la valoració del Govern del qual ell en representa l'oposició? Pero la cara del PP, que a dos anys vista de les eleccions hauria de ser el candidat, tampoc no és el portaveu parlamentari... Un desastre, en fi. Ja s'ha comentat això tan abastament que és ociós tornar-hi, però és que és tan important, pel PP, que pareix mentida que ningú dels conservadors siguin capaços de convèncer-se d'això i d'actuar en conseqüència. El que digui el senyor Cardona, amb tots els respectes personals i polítics cap a ell, no té la més mínima importància a ulls dels votants conservadors. Qui hauria de donar la cara per barallar-se amb el Govern del Pacte de Progrés, de la manera que ho consideràs més oportú, hauria de ser aquell que aspiràs a tenir la confiança dels ciutadans per formar govern el 2003. Però com que no sap qui serà, d'aquí el ball de cares constant. D'ençà que Matas va fer allò que un mes abans havia dit que mai de cap manera no faria (anar-se'n a Madrid), la situació del PP s'agreuja cada mes que passa. Enlloc d'acostar-se al retorn al poder, se n'allunya.
Deixant això i passant al fons, el senyor Cardona ens diu que «el Pacte de Progrés anomena capacitat de diàleg al seu desgovern» i que la valoració fonamental és que «existeix una generalitzada decepció del desgovern, amb una característica essencial: enlloc de fer front als problemes, el Govern s'ha enfrontat a la societat» la qual cosa ho provaria, al seu entendre, les bregues del Govern amb els hotelers i els pagesos. Hauria de recordar el senyor Cardona que els empresaris agroalimentaris de Mallorca que s'aixecaren contra la política agrícola d'esquerres de l'exconseller Joan Mayol, ara estan encantats de la vida. Quant als hotelers, de veres creu que representen la societat? Necessita, el senyor Cardona, un curset intensiu de sociologia política. A més, acusà el govern de victimista, de ser responsable per omissió dels morts per accidents laborals, d'una suposada crisi turística que ningú no veu per enlloc, del creixament econòmic per sota de la mitjana nacional...
Totes aquestes «acusacions» podrien haver tengut sentit si el PP hagués actuat bé durant aquests dos anys. És a dir, pensant en una estratègia opositora global, d'acord amb les necessitats de Balears, i graduant la intensitat de menor a major, per preparar l'eclosió màxima a partir de la tardor de 2002. Però no ha estat així. Des de la tardor de 1999 diuen les mateixes. Faci el que faci, o no faci, el Govern. Plogui o faci sol. Ells, a seguir la cartilla. Primer Matas i després els altres. I la repeteixen com aquells mals estudiants que se dediquen a memoritzar i repetir com un lloro el que els hi diu el professor. Clar, així, quan se duen dos anys, avorreixen al més entusiasta, no demostren idees per enlloc, desmoralitzen el seus militants i electorat i segueix demostrant que encara no saben on se troben, i, sobretot, que estan tan en mans del que finalment passi amb Matas, i si és o no candidat, que tots junts se'n podrien haver anat de vacances el dia després del nomenament de Matas i no tornar al Parlament ni a la vida política balear fins que el ministre no tornàs baixar dels cels, si és que arriba a baixar. A efectes pràctics hauria estat igual que el que han fet. És el paper més trist que mai no s'ha vist fer a un partit en tota la història autonòmica balear.
