Anava jo pensant en els famosos 10 anys del senyor Fageda, la seva conversió en un cant publicitari a l'amnèsia, quan em vaig trobar de sobte al bell mig d'una de les accions destacades del seu regnat: sa Faixina, el que podríem anomenar la Fatxa Verda. Davant el monument amb la «gallina» preconstitucional vaig entendre una ximpleria tan grossa com un cove. Idiota de mi, com no hi havia caigut abans? Encabotat com estava a definir de feixistes els antecedents del partit, havia oblidat analitzar l'esquefidesa de la victòria popular, la que fa necessaris tots els vots, sense poder perdre'n ni un. Així, no s'ha d'emprenyar als nostàlgics de la España grande y libre perquè també voten, com els parcel·listes il·legals i els morts, si fa falta. Un quart de segle després de mort el dictador, els seus símbols són defensats per una Ajuntament «democràtic» sense dissimul: el supositori de sa Faixina, la plaça dedicada al Caudillo i la Cruz de los Caídos davant la Seu, per uns són símbols, però per a la màquina de fer vots del senyor Rodríguez també són instruments electorals. I és que per no ser, no són res que pugui restar ni un vot.
En un país normal ens hauria d'estranyar que l'Audiència Nacional asseguri que ETA no necessita periodistes per «fixar objectius». Si per arribar a aquesta conclusió s'ha de conquerir un dels majors esglaons de la judicatura, l'atac de puces en un jutjat de Palma és el menys que ens podria passar per les «provincias». Encara que, si em fan triar, em deman les puces: són una altra casta d'obvietat.
Llançar pedres a la lluna per aconseguir el rècord de llançament, és més que un costum de la senyora Munar: és una estratègia. Després de remoure el galliner amb propostes maximalistes de Govern insular, amb creació i repartiment de totes les carteres i, fins i tot, els dónuts possibles, ara s'arriba a la representació de la litúrgia del consens amb el PSM i tots contents. De vegades "faig correcció" sempre tenc la sensació de fer part d'un col·lectiu d'involuntaris treballadors d'UM, sense sou, per més dellonses. Els treballadors de premsa som utilitzats com a amplificador de les tàctiques munaristes: som l'ariet de les seves propostes, les llançam, provocam el rebumbori i, al final i no sense quedar en el més habitual dels ridículs, la senyora ho «arregla», amb el silenci en públic com aliat. Mai hi ha cintes enregistrades per fer de testimoni de les seves propostes, tampoc cridaneres negacions, només confidències adequades i silenci oportú.
No es podrien estalviar aquest increïble atac de dignitat europeu i, directament, demanar l'ingrés als Estats Units. Almenys podríem fer de lobby.
