No hi ha un pam de net

Quan el senyor Aznar se'n dugué el senyor Matas a Madrid (ara començam a saber per què i per qui), pel Parlament circulaven alegries de signe variat. Per un costat, uns pensaven esser, de rebot, més a prop del poder perdut i altres veien la possibilitat d'omplir els buits dels desplaçats; per l'altre, els que feien anàlisi política intuïen la decapitació que llavors s'ha donat i se n'alegraven sense amagar-se, i altres, als que els importa més el treball parlamentari que la mesquinesa de la lluita partidista, es felicitaven per la desaparició d'un home especialment embullós que impedia qualsevol pràctica noble de la política. En paraules literals «ara podrem fer feina, perquè de la paraula de González Ortea et pots fiar». Els puc jurar que ho escoltà així i d'altres maneres, però totes en el mateix sentit: és un tafur, resumien. Els il·lusos com jo pensàvem que el pes de la púrpura ministerial, eregaria aquestes formes; però no. Ho hem vist a Barcelona aquests dies, utilitzant el batle Clos per crear desgavell i treure'n profit personal. El cas és que m'importa poc si va dir la veritat o no "el senyor Clos ho ha negat amb insistència", perquè la mentida és part del joc polític acceptat, però la traïció és un altre esglaó en aquesta cursa per acabar amb la respectabilitat de la política. Clar que el senyor Matas és conscient d'aquest país de bugaderes, on es pot fer ús públic de converses personals i, si cal, mentir. Sempre hi haurà una càmera de televisió disposada a fer de la ignomínia i de la traíció un programa d'èxit; i per l'èxit tot s'hi val, com ell s'ha cuidat de demostrar.