Quan el senyor Aznar se'n dugué el senyor Matas a Madrid (ara començam a saber per què i per qui), pel Parlament circulaven alegries de signe variat. Per un costat, uns pensaven esser, de rebot, més a prop del poder perdut i altres veien la possibilitat d'omplir els buits dels desplaçats; per l'altre, els que feien anàlisi política intuïen la decapitació que llavors s'ha donat i se n'alegraven sense amagar-se, i altres, als que els importa més el treball parlamentari que la mesquinesa de la lluita partidista, es felicitaven per la desaparició d'un home especialment embullós que impedia qualsevol pràctica noble de la política. En paraules literals «ara podrem fer feina, perquè de la paraula de González Ortea et pots fiar». Els puc jurar que ho escoltà així i d'altres maneres, però totes en el mateix sentit: és un tafur, resumien. Els il·lusos com jo pensàvem que el pes de la púrpura ministerial, eregaria aquestes formes; però no. Ho hem vist a Barcelona aquests dies, utilitzant el batle Clos per crear desgavell i treure'n profit personal. El cas és que m'importa poc si va dir la veritat o no "el senyor Clos ho ha negat amb insistència", perquè la mentida és part del joc polític acceptat, però la traïció és un altre esglaó en aquesta cursa per acabar amb la respectabilitat de la política. Clar que el senyor Matas és conscient d'aquest país de bugaderes, on es pot fer ús públic de converses personals i, si cal, mentir. Sempre hi haurà una càmera de televisió disposada a fer de la ignomínia i de la traíció un programa d'èxit; i per l'èxit tot s'hi val, com ell s'ha cuidat de demostrar.
Perquè ni tots els dels seus accepten aquestes bravejades. Qualcuns, en veu baixa i convençuts que la traïció no és un costum generalitzat, et confessen que «a vegades, val la pena fer una passa enrere» i no mostrar la senyora Segura amb la prepotència que ara la llueixen per festes i celebracions. Però això només va esser una petita confessió en aquest darrer ple del Parlament abans de la frenada estiuenca. Poques més, la veritat, perquè el tema eren les fitxes; tema molt més important que el debatut, contestat i votat en l'hemicicle, perquè es pot tenir un sistema de representació electoral i allunyar-se de la democràcia amb pràctiques impròpies d'ella. Un sentiment comú: qualque «por» hi deu haver, quan els mateixos treballadors no duen la iniciativa judicial que els correspondria com afectats directes. Per si un cas, quan vaig anar a l'escusat desconfiava de qualsevol racó, peça i guarniment capaç d'amagar una càmera, no voldria trobar, per qualque paper, «pelut, de mida esquefida i roi continuat» a la vora del meu nom. Però això ja seria el curs vinent, aquell en uè un dels batles que ocupen escó ja no serà batle, segons confessa en petit comitè i s'hauran de votar les resolucions de les comissions investigadores. Hi haurà sorpreses? Esperarem.
