Som a punt de veure com el Govern celebra el segon aniversari. Ja ho diu el president, don Francesc Antich, que ara toca estar contents. El que passa, clar, és que no sabem molt bé si tanta alegria ve perquè tenen el convenciment que estan fent, i bé, allò que varen dir que farien, o si, simplement, estan contents d'estar on són, que és allà on sempre havien volgut estar, sense preocupar-los tant el que fan com l'ésser-hi i, sobretot, mantenir-s'hi. Una mica embullat, sí, però s'entén, me pareix. El dubte és raonable quan se sap, per exemple, que determinada entrevista feta a un personatge d'aquests que es diuen de la societat civil va caure com un tro en els despatxos de progrés, perquè l'entrevistat no donava als Antich-boys el mínim per aprovar. La reacció de les forces governamentals pareix indicar que tanta d'alegria no hi ha, no. Però deixem això, per ara.

La qüestió és que passeta a passeta hem arribat a la meitat de la legislatura. Els fastos, segur que cada partit els celebrarà pel seu compte, com és natural tractant-se d'un pacte de tots contra el PP i cada un contra tothom. D'aquí deu dies farà dos anys de les eleccions i durant tot el juny i fins a finals de juliol, que és quan el Govern prengué possessió, segur que s'aprofitarà qualsevol ocasió per fer campanyes de propaganda, escriure llibres d'autors espontanis que ens diran que bo que és aquest Pacte que ho és tant que quasi ni ens el mereixem, presentar plataformes apartidistes formades per militants del mateix partit al qual donen suport, recordar (això no pot faltar) que el PP és un dimoni, i etcètera.

Bé, d'acord, que cada partit faci el que vulgui. Cada un dels ciutadans que donaren suport, votant-lo, a algun dels partits del Pacte, també tendrà la seva opinió. No té interès, ara i aquí, fer valoracions i avaluacions del Govern. Les avaluacions, per això se diuen així, se fan a la fi d'un curs, exercici, període o legislatura. Quan s'ha acabat, no a la meitat. Així que, per aquí, arribam a la primera conclusió sobre aquest Govern. Per amagar en el possible les opinions que auguren una avaluació final no gens agradable (com la comentada abans) se dedica ell mateix a autoavaluar-se i glorificar-se amb gran desplegament propagandístic en ocasió dels dos anys.

O això pareix, almanco, que està a punt de fer. Si fos així, hauria decidit, el Govern, fer els focs d'artifici propagandístics dels primers dos anys igualet, igualet, que en Matas feia amb els seus múltiples aniversaris.

Perquè abans de Matas no n'hi havia, no, de tradició de festejar el complir anys polítics. Va ser en Matas (bé, ja saben: en Mato) el que s'inventà el primer aniversari, el segon, els mil dies... Qualsevol excusa era bona per llançar caríssimes campanyes de propaganda de Matas i del PP, solapant la grollera utilització de doblers públics sota les aparences, ridícules, de campanyes institucionals.

Bé, ara veurem què fan, els d'ara, en ocasió dels dos anys que compleixen.
Veurem si allò que ens varen prometre, de canviar usos i modos d'actuació amb els doblers públics (o sigui, els doblers de vostè, de mi, de tots) se confirma, la qual cosa serà d'agraïr, o si actuen pràcticament igual que feien Matas i Mato. Cada ciutadà veurà el Govern Antich sota el prisma ideològic amb el qual el miri, però aquest aniversari, que tant ocupa i preocupa a tanta gent que l'està preparant, serà una magnífica ocasió per comparar-lo de manera objectiva amb l'anterior Govern conservador. No per avaluar-lo pel que ha fet o deixat de fer políticament, que això ja vendrà a final de legislatura. Sinó per comparar les formes, tan importants en democràcia. D'aquí unes setmanes o un mes, ja hi haurà elements de judici suficients per fer la comparança.

Un darrer apunt sobre l'aniversari. Sense comptar l'orientació ideològica i política del Govern balear, el cert i segur és que l'executiu illenc, en els darrers cinc anys (1996-2001) haurà festejat més aniversaris amb campanyes d'autobombo, que en tots els anteriors anys. Cadascú que s'ho prengui com vulgui, però fa l'efecte que aquell que necessita inventar-se oportunitats de gastar doblers públics en autopropaganda, és que no està gens segur de si mateix. Cañellas hi estava, segur d'ell mateix. Matas no. I els d'ara?

Aviat ho comprovarem.