El perquè de Fageda

I tot això, que consti, no pretèn ser cap crítica, per avui, a l'equip de la majoria conservadora que no regeix cap destí de l'urbs, sinó que és simplement la constatació de la inexistència no ja d'una ciutat, ni tan sols d'un ajuntament (govern i oposició), i evidentment molt manco d'un país... és la constatació, en fi, de la inexistència d'una societat tal i com existeix a qualsevol altre lloc d'Espanya, per no anar més enfora. Aquí la societat no està estructurada. Aquí no existeixen els ressorts de participació social i política que per tot arreu coneixem. Aquí els partits polítics no són més que clubs d'interessos d'unes èlits tradicionals o sobrevengudes que han trobat en el seu si la realització econòmica i professional que no tendrien en el mercat laboral, o bé la perllongació dels negocis propis. Totes les associacions, excepte el GOB, existeixen més per aconseguir rèdits dels pressupostos públics que per allò què diuen existir.

I els ciutadans seguim actuant envers la cosa pública de la mateixa manera que ho hem fet durant segles: ignorant-la. Demà, el catedràtic d'història econòmica de la UIB, Carles Manera, presenta el seu llibre fruit de tretze anys de feina, que és una visió del creixement econòmic mallorquí entre els anys 1700 i 2000. Tres segles d'economia resumibles en una tesi tan provocadora com atraient: la nostra història és la dels intangibles que no és reduïble a models establerts per a d'altres llocs, sinó que respon sobretot a l'asombrosa capacitat dels indígenes a adaptar-se a cada circumstància i sortir-se'n (diu Manera, al contrari del que sempre s'ha donat per bo) molt bé, de manera que tota la llegenda negra de la misèria preturística no és altra cosa que això: llegenda. Es trobaríem així, al dir del catedràtic, amb un empresariat mallorquí i balear que d'ençà fa tres segles (i més) no ha necessitat per res al poder polític (ni de Palma ni de Madrid) i que ha anat creant amb els anys una cultura pròpia econòmica que l'ha capacitat per prosperar al marge de les institucions públiques.

Generació rere generació l'empresariat ha estat sempre plorador davant la inasistència del poder polític, i prou hàbil com per individualment saber espavilar. Pobrejar públicament i enriquir-se privadament, per dir-ho en síntesi.

En lògica correspondència (i això ja no ho diu Manera) els balears, mallorquins i palmesans assalariats que no hem estat prou hàbils per ser a dalt de la piràmide darwinista socioeconòmica tampoc no hem tengut un poder públic corrector de l'explotació amb la qual ens ha regalat el nostre estimat empresariat. Aleshores, si els polítics no ens han servit per ni això, per què ens haurien de servir per a qualsevol altra cosa? Que facin el que vulguin... fins a les portes de ca cadascú, a dins de les quals l'únic amo i senyor és el titular privat. La desconfiança cap a la cosa pública, així, és completa. El polític que ho sàpiga veure, i no perdi el temps fent projectes que a ningú no interessen de ciutat, país o província, serà aquell que millor connecti amb el desinterès social i podrà, d'aquesta manera, seguir governant sempre que no violi l'estricte intimitat que és l'únic que ens interessa. Que destrossi el que vulgui, mentre sigui públic que vol dir que no és de ningú. Però de portes en dins de ca nostra, que ni ho pensi. Així ho va entendre Cañellas, i així ho ha entès Fageda. Per això el batle ha fet deu anys, i els que farà, sempre que tengui clar que no ha de fer res.