Demà, dissabtte, a les onze del matí, esper trobar molta gent a la manifestació contra l'atemptat que volen fer al passeig de na Camel·la de Manacor. Serà una pública demostració que l'illa existeix, i no aquesta successió de petites cel·les inconnexes que ens volen imposar. Cadascú a ca seva és una de les millors eines del pensament únic, l'individualisme duit a l'extrem de l'aïllament; els manacorins a Manacor, els inquers a Inca i els palmesans, aquesta espècie invasora, a Palma i a la costa, que és impersonal. Però na Camel·la podria rompre amb aquest cercle viciós de la proximitat com a parany d'individualisme i facilitat de coacció. Tots «som Mallorca», entre molts d'altres motius, perquè ho tenim en comú quasi tot, inclosos els enemics: l'especulació i el «creixement pel creixement», com a fórmula màgica per moure doblers i, a vegades, despistar-ne qualcun.
L'anada a Manacor no ens hauria de fer oblidar els molts fronts oberts. Els grossos, com el Parc de Llevant, i els petits, com la irrespectuosa intervenció a s'Escorxador de Palma. Sembla com si hi hagués una consigna, obeïda amb cura, de dividir la història de la ciutat entre l'a.R. i el d.R.. És a dir, l'abans Rodríguez i el després Rodríguez, i, en aquesta nítida divisió, les coses catalogades com a.R. tenen poc interès, o cap, sobretot si duen el valor afegit de la cultura. Només puc entendre aquest nul respecte per la història des d'un complex d'inferioritat mal tractat. Si no, m'és impossible veure altre raonament en aquesta deixadesa. Poques ciutats europees han acabat d'una forma tan despietada amb tots les seves restes d'arquitectura industrial com Palma. Can Coromina, Can Batlle, Garatge Indústria... han tastat la piqueta dels coneguts d'aquest consistori. S'Escorxador s'havia resistit a la golafreria de les amistats perilloses; fins ara i si nosaltres els deixam, és clar.
El que he deixat a mitges és l'article per assistir a la presentació d'un llibre. A jutjar pel que allà han dit, especial gairebé per tot menys pel contingut. No els parlaré del llibre, sino de «l'acte». Cinc persones sobre l'escenari són senyal d'avorriment segur; fins i tot quan l'aforament és ple de càrrecs públics, corresponsables directament o indirecta del contingut del llibre. Se'm fa difícil entendre el perquè la gent s'entesta a explicar el que ja saben els seus interlocutors. Així, la senyora Armengol i els senyors López i Antich actuaren com qui intenta vendre el Pacte al Pacte. Llavors, què hi faig jo, i quatre més com jo, en aquell party d'amics? Ni de claca, que per això ells també es basten. Ni una entretinguda frase d'autocrítica, ni un irònic retret als companys de party-pacte. A aquest pas, El repte del 2003, més que un llibre sembla un salm. Laus deo.
