D'ençà l'enfonsament d'UCD (1982), els conservadors d'AP (que foren antiautonomistes, que no veren amb bon ulls no pocs articles constitucionals i que significativament se presentaren a les eleccions de 1977 amb el lema: «España, lo único importante») passaren per uns anys tèrbols, fruit de la incapacitat d'obtenir el poder, durant els quals les ganivetades foren la marca de la casa, amb algun episodi divertit com el del presumpte lideratge d'Antonio Hernández Mancha. Aquell constant espectacle s'acabà amb l'assumpció de poder intern pel jove José María Aznar i el seu clan d'amics castellans recis, tots ells tallats pel mateix patró: de bona família franquista, orígens polítics antidemocràtics (Aznar havia estat un jove falangista que escrivia encesos articles contra la Constitució), elitisme socioeconòmic, tancament mental a tot el que pogués fer olor de rojos i antiespanyes... i, en definitiva, una certa aura o caspa que els enrevoltava i que és la mateixa que qualsevol pot percebre fàcilment mirant una d'aquelles fotos en blanc i negre de la premsa dels anys del franquisme en la qual s'hi veu un Seat 1.500 de color negre, i entrant o sortint d'ell un qualsevol d'aquells prohomes del règim, amb bigotet, vestit amb traje obscur de tall més que clàssic antidiluvià, corbata estreta, curta i negra, cabells (quan n'hi ha) amb brillantina, rostre curtit, aspecte adust i mirada freda, com correspon a un bon descendent d'hidalgos castellans (encara que fos mallorquí o gallec) que al llarg dels segles han respost sempre com un sol home, i indistintament de les circumstàncies i el pas dels anys, a la divisa que s'estimen més honra sense vaixells, que els vaixells sense honra; que és el principi que manté inalterada l'essència de la pàtria espanyola la qual, diuen, ja manifestava la seva espiritual existència quan uns tal visigots se decidiren a passejar-se per la Península. Caricatura? Potser sí, però més acostada a la realitat que qualsevol fotografia actual. Clar, amb aquests personatges, als anys noranta, a l'Espanya europea, no se podia anar enlloc. Així que Aznar i companyia començaren a maquillar-se: cercaren algun exprogre, preferiblement excomunista reconvertit del materialisme històric al materialisme comptecorrentista, n'arreplagaren algun altre d'orígens demòcratacristians, se feren seves les deixalles del centrisme de conveniència, s'hi sumaren els inevitables arreplegats de mil batalles perdudes i milions de ressentiments al cor... i així, a poc a poc i més quan més s'olorava la possibilitat del poder, muntaren una estructura d'interessos, poder i ideologia rància que ben sacsejada i presentada en públic amb un gran desplegament de propaganda per part d'aquells que més ressentits estaven contra el govern de Felipe González, donaren a llum l'actual PP d'Aznar. Amb l'incomprensible autisme de González i la, com a mínim, miopia nacionalista que pretenia fer veure des del mesianisme més suïcida que PP, PSOE i IU eren exactament iguals, aquell engendre neocavernícola arribà al poder. El 1996 moltes rialles i comentaris displicents s'esvaïren de cop, però com que Pujol els, suposadament, controlava, doncs... Però el 2000 ja no quedaren ni els ecos dels comentaris i rialles, i Pujol manifestà en tota la seva potencialitat el més patètic ridícul. I els pocs dubtes que poguessin existir després de les eleccions basques s'han esvaït: a l'Espanya neonegra, no hi ha lloc pels antiespanyes i pels rojos, com les consignes de la maquinària de propaganda del règim ens informa aquests dies: Arzalluz, Ibarretxe, Pujol, Maragall, Rodríguez Ibarra, Llamazares, Zapatero, Felipe González... són els antiespanya per igual. Tots. No estan venuts l'or de Moscou, ni tampoc fan contubernis de Munic, senzillament són els traïdors a la nova Espanya que pretén anar la mar de bé modernitzant-se a base de substituir el 1500 negre per un Audi blau metal·litzat, a Gracita Morales i La Faraona per Tómbola i el Gran Hermano... però que és la mateixa Espanya negra de la intolerància de sempre, en la qual tots els citats i el que representen no hi tenen lloc a no ser agonellats i demanant perdó per ser com són i pensar el que pensen.