Durant la darrera setmana s'han produït tota una sèrie d'informacions sobre la Corona que com a mínim situen la primera institució política espanyola davant d'una potencial crisi molt greu. Se tracta de tot el que enrevolta les suposades intencions del príncep Felip d'anunciar el seu compromís de matrimoni amb Eva Sannum. Aquesta al·lota és filla de pares divorciats, no és aristòcrata i ha fet feina de model, desfilant (per tant hi ha abundants fotos) en bragues i sostenidors. Sembla que aquestes tres característiques són un impediment per ser reina d'Espanya, a ulls de la gent que pretén tenir influència política sobre la monarquia. Mentre tot el possible idil·li s'ha mantingut dins els marges de la premsa especialitzada no ha passat de ser un xafardeig més, igual que tants d'altres. Però d'una setmana ençà la cosa ha estat objecte d'atenció dels diaris monàrquics i de dreta, que ho han convertit en un afer polític. El biògraf autoritzat del Rei, i amic seu, José Luis de Vilallonga, va fer un encès article contra la pretensió del príncep de casar-se amb l'exmodel. Un assessor del monarca ha fet el mateix. El primer fins i tot va dir que havia enviat el seu article al Rei, i que no havia rebut cap indicació per no publicar-lo o canviar-lo, la qual cosa va ser interpretada pels diaris com a una mostra inequívoca del suport reial a les crítiques de Vilallonga al príncep. Diversos monàrquics tradicionalistes també han expressat la seva rotunda oposició que Sannum sigui reina d'Espanya. Un diari de dreta publicava diumenge pasat dues pàgines sobre tot l'afer, asegurant sense embuts que ni la Reina ni el Rei estan d'acord amb el príncep: no volen Sannum. El dia següent el mateix diari publicava una pàgina sense signar en la qual se feia un recordatori de tota la gent que s'oposa al compromís i, en un paràgraf implantat enmig del text sense cap connexió lògica amb la resta de la informació, reproduïa l'article 57"4 de la Constitució que exclou aquell membre (i els seus descendents) de la cadena successòria que contragui matrimoni en contra de la voluntat del Rei i de les Corts Generals. És a dir, tota una amenaça implícita a la presumpta voluntat del príncep de casar-se amb Sannum. Tot això no són simples xafardejos que se puguin resoldre amb la recurrent excusa que no se comenten qüestions d'aquesta mena. Ni tampoc se pot despatxar dient que és qüestió íntima de Felip de Borbó. Estam davant una situació de potencial greu crisi de la màxima institució política espanyola.

I, per tant, els ciutadans tenim el dret a ser informats del que està passant i no ser bombardejats amb rumors, mitges informacions o insinuacions. Tres són les possibilitats. Si el príncep s'exclogués de la successió perquè se n'anàs a viure amb Sannum contra el desig del Rei, l'hereva de la Corona seria, se suposa, l'actual infanta Elena i el rei seria el seu espòs, el senyor Marichalar, o bé se podria esperar la majoria d'edat del fill de la parella, en Froilán. Si tot no passa de ser una rocambolesca operació contra Sannum des de les files de la dreta i del monarquisme més ranci, hi haurà boda i tendrem rei Felip i reina Eva. Si, com a tercera opció, el príncep se casa en el futur amb qui li diguin i no amb qui pareix voler ara, serà també rei i tendrem la reina que els monàrquics creuen que toca tenir. La primera opció, que les informacions referides pretenen fer deduir que és un possibilitat real, és d'una gran importància política. Tenint en compte, a més, l'estreta relació del Rei amb els que s'oposen a les pretensions principesques, pareix lògic pensar que no estam davant simples xafardejos. I una qüestió política d'aquesta importància requereix d'una explicació per satisfer el dret dels ciutadans a la informació sobre allò que afecta una institució pública. Que se confirmi el que sigui o, com d'altres vegades, se digui que no hi ha res. Però res no s'ha dit en aquesta ocasió, alimentant així, potser interesadament, que volin tot tipus de rumors. Tant de secretisme no fa més que confirmar la immensa buidor d'una institució anacrònica que s'avé tan poc, o gens, amb els usos democràtics. I a la vegada deixa en evidència a tots els mitjans de comunicació i polítics que tant informen, comenten, suposen, deduixen i discuteixen en públic sobre afers polítics que són d'infinita manco importància i ara callen sobre el particular.