Prensa rosa, voto azul

El llibre en qüestió parteix de la tesi que la premsa rosa propociona els valors i les conveniències del conservadorisme, analitza l'evolució d'aquest segment dels mitjans de comunicació en els darrers anys. La barreja de ficció i de realitat sobre la riquesa o la misèria aliena ajuda a abstreure's de la pròpia. Aquest llibre enfila les primeres figures divertides, la del periodista xafarder i del llepa de saló, la del periodista que només escriu les exclusives pagades i la del bufó pagat als estudis, des dels orígens reials fins a la televisió de vísceres que s'inicià allà per l'any 1993 amb la Nit d'Alcàsser passant per Gente, Corazón corazón, La máquina de la verdad, Qué me dices... fins a Tómbola, aquest engendre de Sánchez Carrascosa, el marit de la senyora de Las Provincias de València. En conclusió, l'autor del llibre acaba afirmant que en aquest terreny no hi ha competidors, sinó enemics: la metàfora cultural més descarnada de l'essència econòmica del conservadorisme. La recepta per rompre el cercle: sopar amb els amics i parlar de les coses pròximes, que aquestes sí que són exclusives.