El Parlament balear va viure ahir un d'aquells plens que mereixeria, avui, grans titulars de portada a tots els diaris, 7 o 8 pàgines d'interior, obertura d'informatius televisius i de ràdio, i anàlisi i comentaris a punta pala, per deixar constància, a ulls i oïdes dels ciutadans, que amb els impostos públics s'està aguantant una classe política provincial i provinciana que està convertint el que hauria de ser l'essència de l'autogovern, el parlamentarisme, en una opereta. El Parlament ja no és més que un luxós club de reunió on van els parlamentaris a fer la xerradeta amb els periodistes i a parlar de tot el que els interessa personalment o a cada partit, i de poc o gens del que interessa els ciutadans. I quan per dissimular, qualcun dels grups parlamentaris presenta, posem per cas, una Proposició No de Llei sobre un tema que preocupa la ciutadania, la resposta dels cappares provincials és el desinterès total i absolut. En resum, una vergonya de Parlament i uns vergonyosos parlamentaris que compten amb la, ai, necessària complicitat de nosaltres, els periodistes, i per suposat de tota la ciutadania, per seguir convertint l'autogovern balear en una opereta dolenta, cutre i excel·lentment ben pagada a uns pèssims actors que actuen només per a la crítica i sense públic. La sessió plenària d'ahir va tenir alguns moments que exemplifiquen com pocs tot l'anteriorment comentat. Cal fer una consideració prèvia. A tot Parlament, el grup del Govern sol usar una mangarrufa reglamentària com és fer preguntes al seu Govern perquè el ministre o conseller del ram se pugui lluir. És normal, i no passa res. Però a les Balears, durant la passada legislatura, el grup del PP dugué aquesta pràctica a cims que pareixien insuperables, usant-la com a tàctica de saturació dels plens, per així disminuir la capacitat de l'oposició de fer preguntes. Pareixia insuperable. Però la majoria progre"nacional"ecologista ho ha aconseguit: ha fet el cim de l'Everest de les mangarrufes reglamentàries per intentar que el PP perdi tot el joc que pugui. Els diputats que són obligats (és impossible imaginar que una persona amb dignitat política ho faci si no és obligat sota amenaça de perdre les garrofes) a interrogar els seus caps, ho fan gairebé sempre amb originals fórmules del tipus: «sabent com sabem que el Govern Aznar...», i segueix una crítica al Govern central, per acabar el diputat demanant «podria el conseller explicar...?»; i el conseller de torn contesta també amb originalitat espectacular: «m'agrada que me faci aquesta pregunta perquè precisament...» i s'esplaia criticant el Govern Aznar. L'oposició, el PP, a la qual no li han d'explicar res sobre aquestes mangarrufes, ahir, a poc a poc, diputat a diputat, se n'anà dels escons, per fer tertúlies a la Sala dels Passos Perduts. El resultat va ser que mentre durà la farsa de la majoria que s'interroga a si mateixa, els bancs de l'oposició eren totalment buits. Una imatge, com a mínim, grollera. Els periodistes, que ja ens coneixem de memòria la jugada, també partírem cap als Passos Perduts amb el resultat que els bancs reservats als que teòricament hem de connectar Parlament i societat quedaren, tot un símbol, també buits. Però el pitjor, ahir, encara havia d'arribar. Passat migdia, el diputat conservador Josep Joan Cardona va defensar una Proposició No de Llei sobre la seguretat en l'alimentació. Amb el que cau de vaques boges, llengües blaves i toxines de pollastres, se suposa que als nostres cappares provincials els hauria d'interessar el tema. Ca, barret... Setze. Setze de 59 diputats seguiren l'explicació. En fi, el resum del patètic Parlament balear és molt clar: no serveix als interessos dels balears i els diputats viuen en un món per a ells meravellós on tenen assegurades les generoses garrofes que els pagam i, per tant, els importa un rave allò que passa a la realitat. No creguin, no, que sigui una exageració. Vagin, vagin a un ple i ho veuran amb els seus propis ulls. I demanaran vostès, carregats de raó, i els periodistes, què?
Idò nosaltres som només la creu de la moneda, la cara de la qual són aquests parlamentaris. Res més. Nosaltres ens adaptam a ells, ells a nosaltres, i no passa res perquè els ciutadans passam de tots plegats. I així anam, tots, convertint el que hauria de ser l'essència de l'autogovern, el Parlament, en una casa de... (a triar la qualificació que més convengui), que està, això sí, en perfecta sintonia amb la societat de la regió de les meravelles on ho tenim tot sense fronteres per aconseguir"ho tot per fer un país... d'opereta.
