El verd, clar, és el color ecologista. El gris, naturalment, el del ciment.
Els Pactes de Progrés, versions insulars i regional, se salvaran en verd o s'enterraran en gris. Després d'un any i mig de la constitució dels governs progre-nacional-ecologistes ja no basta tirar balons a fora, assegurar que s'han fet coses o mirar cap una altra banda quan se demana més contundència a l'hora de protegir territori, ordenar el seu ús (parcs naturals) i, sobretot, aturar la bogeria constructiva que s'incrementa any rere any.

Divendres passat, en aquest diari, Miquel Àngel Llauger escrivia un article que tot i les formes educades, pausades, tranquil·les i amables, possiblement era la (auto) crítica amb més càrrega de profunditat que s'ha fet als governs dels Pactes de Progrés des de que existeixen. Llauger constatava el panorama actual, donant les darreres dades conegudes sobre construcció (que creix igual o més que amb el PP), increment de passatgers per l'aeroport de Palma (amb els ja habituals índexs de creixement, com amb el PP), nous habitatges per a molta més gent (fins a 40.000 noves places el 2000, per mantenir la tradició dels temps del PP); i tot i avaluar com a positives les actuacions en protecció mediambiental i de relativa contenció urbanística fetes pels governs Pactes de Progrés, les considerava, en paraules seves, una anècdota incapaç d'aturar l'imparable procés d'encimentació. Cal dir que el valor de la crítica no és, només, per les dades aportades, sinó especialment per provenir de qui provenen. Llauger és conseller del Consell per Els Verds. I, val a dir-ho, no és cap radical. Al contrari, Llauger és de l'ala més pragmàtica d'Els Verds. D'aquells que quan hi ha hagut mogudes internes greus, com amb el cas de Joan Buades, sempre ha apostat per enfortir els ponts amb els altres grups del Pacte de Progrés i per intentar mantenir el cap fred per no perdre de vista que el dolor per les renúncies puntuals de l'ideari ecologista és el necessari peatge que compensaria els guanys generals que se n'haurien de derivar dels governs de progrés i ecologistes. La seva crítica, per tant, és un avís molt seriós als governs dels Pactes de Progrés. És dir-los que els deures pendents són tants i de tanta intensitat, que o bé s'hi posen d'una vegada i amb contundència o no hi haurà temps per res. Per fer quatre cosetes, sí. Però no per, com deia Llauger, canviar allò per la qual cosa foren triats els que ara governen i que és, essencialment, posar les bases per canviar el rumb d'un sistema econòmic basat en la destrucció creixent del territori. Això, el bessó, no ha canviat, i no se veu en l'horitzó res que anunciï una ràpida actuació per canviar-ho. I duim més d'un any i mig. Quan, aleshores? La pròxima legislatura? Mai? El més important banderí d'enganxament de grans quantitats de ciutadans cap a les forces progressistes va ser la promesa de fer tot el possible per protegir el territori no només a partir d'actuacions locals (com salvar Alcanada, es Canons, etc) sinó posant les bases d'un nou sistema, caracteritzat per la paraula màgica: sostenibilitat. Bé, idò, de moment aix no se veu. Venint, com ve, la crítica de Llauger d'un polític ecologista que no és precisament un radical, i veient, com se veu, com el GOB cada vegada intensifica la crítica cap a la manca d'agosarament dels Pactes de Progrés, el perillós flanc se comença a dibuixar. En aquests moments els Pactes de Progrés estan entrant en la fase de resolució de la legislatura, de la qual en sortiran o amb el gris del fracàs o amb el verd de l'èxit. Ara és l'hora de demostrar per què i per a qui se governa.