La petjada d'aquest novembre que se'ns escola amarat d'un beneït
llagrimeig de pluges no em deixarà un record personal gens rialler.
Se m'han mort massa amics en una ambosta de pocs dies: el director
de teatre Jeroni Marquès, el doctor Mateu Seguí i, darrerament,
Carles Mir. Amb aquests dos últims compartia càrrec i càrregues a
la Fundació Rubió. Me'ls estimava de debò: a tots tres. Teníem un
nord compartit d'amor al país, explícit i nostrat.
Acceptar tantes i amargues separacions és mal de pair. La
perplexitat, i fins la ràbia, hi és a gavadals. Mai no ens hi
acostumam, perquè les amistats, al capdavall, s'aguanten també pel
fil de l'egoisme de veure'ls suvora nosaltres, cooperant,
compartint, fent rialles acoblats, i tal volta, combinant
enuigs.
A aquest panorama trist se m'hi ha afegit ara l'assassinat
bàrbar i pistoler d'Ernest Lluch. No vaig tenir relacions d'amistat
amb l'Ernest. Fóra petulant i ridícul d'insinuar-ho. Però, açò no
obstant, sí que vaig conèixer vàries vegades el ministre de Sanitat
i el polític i professor Lluch. Fou en els anys de redactor de
política, en visites oficials a l'illa. La primera vegada, Lluch
s'havia estrenat a la cartera de Sanitat. Vingué enmig del
rebombori mediàtic que havia aixecat a Espanya, talment com una
polseguera de tramuntana, un famós decret que obligà els
funcionaris a treballar també els capvespres. Eren els mesos
d'estrena de la llarga època socialista en el poder, i en què
s'encetà la polèmica sobre incompatibilitats mèdiques. En aquella
ocasió, Lluch féu, per Menorca, dues coses importants "s'entén
urgents i inajornables que ningú abans no havia trobat l'hora
adequada d'abordar-les. D'una banda, inspeccionar un hospital de la
Seguretat Social obsolet i malalt d'inversions. I de l'altra,
ordenar al delegat insular del Govern d'aleshores que llevés el
banderí anticonstitucional que encara flamejava en el cotxo oficial
amb què anà a rebre'l a l'aeroport. És a dir, que ens posà la
sanitat al dia "un fet vital per a la salut corporal" i ens netejà
les últimes simbologies franquistes "cosa no menys vital per a la
salut ideològica.
Vaig tornar a tractar Lluch quan presidí unes jornades de
farmàcia que, ell personalment, s'havia entestat que es celebressin
a l'illa del Llatzeret del port de Maó. Acabat d'aterrar a Menorca,
el primer que volgué fer (a bord d'un vehicle sense àguiles
pseudoimperials) fou nedar en les nostres aigües litorals. Sempre
el recordaré en banyador donant-se joiós uns tonificants clapoteigs
a la platja de Son Saura des Mercadal.
Em ve també a la memòria aquell altre cop en què, de l'illa
estant, pregonava l'estima intel·lectual enorme que li inspirava la
figura científica del doctor Mateu Orfila, el menorquí del XIX pare
de la toxicologia moderna. Lluch va ser un abrandat impulsor del
bicentenari de l'il·lustre maonès (1787-1987), encara que les
jornades commemoratives ja les hagué de presidir el seu successor,
Julián García Vargas.
La darrera relació es va produir l'estiu de 1999. Vaig ajudar,
com tantes vegades, a enllestir les prestigioses tertúlies
polítiques que tenen lloc cada any a l'hotel Cala Galdana. Encara
érem a la treva d'ETA, i, per açò, em vaig adonar que l'esperança
d'un acabament dialogat del terrorisme brillava en els seus
ulls.
No cal dir la forma en què el seu assassinat ens ateny a tots
plegats. És una ferida igualment esfereïdora per a la vida
col·lectiva i per al preuat dret a la llibertat. Així és que cal
que plorem la seva mort com a cosa de tots. Alhora, però, a mi em
fa l'efecte viu i coent que, a més, se m'ha mort alguna cosa de
particular. Aquest novembre dolorós i de difunts em resulta un mal
grop, perquè he perdut, tot plegat, gent que em pertanyia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.