cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
25°

L'Ernest Lluch que em pertanyia

La petjada d'aquest novembre que se'ns escola amarat d'un beneït llagrimeig de pluges no em deixarà un record personal gens rialler. Se m'han mort massa amics en una ambosta de pocs dies: el director de teatre Jeroni Marquès, el doctor Mateu Seguí i, darrerament, Carles Mir. Amb aquests dos últims compartia càrrec i càrregues a la Fundació Rubió. Me'ls estimava de debò: a tots tres. Teníem un nord compartit d'amor al país, explícit i nostrat.

Acceptar tantes i amargues separacions és mal de pair. La perplexitat, i fins la ràbia, hi és a gavadals. Mai no ens hi acostumam, perquè les amistats, al capdavall, s'aguanten també pel fil de l'egoisme de veure'ls suvora nosaltres, cooperant, compartint, fent rialles acoblats, i tal volta, combinant enuigs.

A aquest panorama trist se m'hi ha afegit ara l'assassinat bàrbar i pistoler d'Ernest Lluch. No vaig tenir relacions d'amistat amb l'Ernest. Fóra petulant i ridícul d'insinuar-ho. Però, açò no obstant, sí que vaig conèixer vàries vegades el ministre de Sanitat i el polític i professor Lluch. Fou en els anys de redactor de política, en visites oficials a l'illa. La primera vegada, Lluch s'havia estrenat a la cartera de Sanitat. Vingué enmig del rebombori mediàtic que havia aixecat a Espanya, talment com una polseguera de tramuntana, un famós decret que obligà els funcionaris a treballar també els capvespres. Eren els mesos d'estrena de la llarga època socialista en el poder, i en què s'encetà la polèmica sobre incompatibilitats mèdiques. En aquella ocasió, Lluch féu, per Menorca, dues coses importants "s'entén urgents i inajornables que ningú abans no havia trobat l'hora adequada d'abordar-les. D'una banda, inspeccionar un hospital de la Seguretat Social obsolet i malalt d'inversions. I de l'altra, ordenar al delegat insular del Govern d'aleshores que llevés el banderí anticonstitucional que encara flamejava en el cotxo oficial amb què anà a rebre'l a l'aeroport. És a dir, que ens posà la sanitat al dia "un fet vital per a la salut corporal" i ens netejà les últimes simbologies franquistes "cosa no menys vital per a la salut ideològica.

Vaig tornar a tractar Lluch quan presidí unes jornades de farmàcia que, ell personalment, s'havia entestat que es celebressin a l'illa del Llatzeret del port de Maó. Acabat d'aterrar a Menorca, el primer que volgué fer (a bord d'un vehicle sense àguiles pseudoimperials) fou nedar en les nostres aigües litorals. Sempre el recordaré en banyador donant-se joiós uns tonificants clapoteigs a la platja de Son Saura des Mercadal.

Em ve també a la memòria aquell altre cop en què, de l'illa estant, pregonava l'estima intel·lectual enorme que li inspirava la figura científica del doctor Mateu Orfila, el menorquí del XIX pare de la toxicologia moderna. Lluch va ser un abrandat impulsor del bicentenari de l'il·lustre maonès (1787-1987), encara que les jornades commemoratives ja les hagué de presidir el seu successor, Julián García Vargas.

La darrera relació es va produir l'estiu de 1999. Vaig ajudar, com tantes vegades, a enllestir les prestigioses tertúlies polítiques que tenen lloc cada any a l'hotel Cala Galdana. Encara érem a la treva d'ETA, i, per açò, em vaig adonar que l'esperança d'un acabament dialogat del terrorisme brillava en els seus ulls.

No cal dir la forma en què el seu assassinat ens ateny a tots plegats. És una ferida igualment esfereïdora per a la vida col·lectiva i per al preuat dret a la llibertat. Així és que cal que plorem la seva mort com a cosa de tots. Alhora, però, a mi em fa l'efecte viu i coent que, a més, se m'ha mort alguna cosa de particular. Aquest novembre dolorós i de difunts em resulta un mal grop, perquè he perdut, tot plegat, gent que em pertanyia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.