Però, existeix el Pacte?

La trista història de l'anunciada intenció d'Antich de destituir dos consellers, així com els darrers esdeveniments ocorreguts amb diversos projectes legislatius, han posat de manifest fins a quin punt les disputes internes entre els partits del Pacte estan enfeblint el Govern, i com s'està començant a perdre el nord de forma generalitzada. Efectivament, després d'un any i mig, dels grans projectes que havien de ser l'estrella del nou executiu del Pacte de Progrés, no n'hi ha ni un que brilli mínimament: la llei de Consells recorreguda al Constitucional; l'ecotaxa, pendent de tràmit parlamentari que ves a saber com acabarà; mesures urbanístiques i de protecció del territori que són criticades per insuficients per part de l'ecologisme social (GOB)... amb l'afegitó que una altra part de projectes legislatives estel·lars (adopcions per les parelles de fet la darrera, però abans la Llei de Comerç i etcètera) són llançades als quatre vents sense que abans hagin estat negociades dins el Pacte, amb el consegüent i ja habitual coitus interruptus legislatiu que d'això se'n deriva. Excepte la Llei de Consells, tota la resta de fracassos, rotunds en uns casos i decebedors en d'altres, no poden ser excusats dient, com els agrada dir als dirigents del progre-nacional-ecologisme, que és culpa de Madrid. És fruit de la manca de cohesió. Fins a la data, de tant de desgavell se'n salva la imatge del president Antich, però ara, amb això de l'anunciada destitució de dos consellers (també interruptus com anuncià divendres el conseller de Presidència) fins i tot ell està perdent les formes, les quals són el seu gran valor de futur per persentar-se davant l'electoral el 2003. Si el president té decidit canviar dos consellers, el que és impresentable és que això s'anunciï a periodistes d'almanco dos mitjans de comunicació els quals, naturalment hi publiquen i, com a conseqüència, es converteix en objecte de debat mediàtic i polític. Per molt que se vulgui arreglar dient que són rumors, la realitat és que ha estat un nyarro que deixa els dos consellers humiliats i desautoritzats. Als consellers se'ls destitueix de cop i després s'anuncia. És la manera més elegant d'agrair-los els serveis prestats. No se'ls sotmet a la tortura psicològica de saber pels mitjans que no compten amb la confiança del president i que quan passi la tempesta informativa, se'ls tallarà el coll. Això és instaurar la pena de mort política i tant Ferrer com Ramon ja s'han de sentir en el corredor de la mort, pendents de saber si seran indultats o executats. L'estrany és que no dimitesquin, per simple dignitat política i personal. Per altra banda, el lamentable episodi també ha deixat clar el gran bon rollo que hi ha entre PSM i PSIB. Quan el PSM decidí el mes de maig destituir Joan Mayol de conseller d'Agricultura, el president se'n va assabentar, oficialment, amb posterioritat a algun gran empresari agroalimentari. Tot i l'evident desautorització Antich se'n guardà molt de dir en públic allò que deien en privat alguns dels seus llanterners sobre el que ells consideraven deslleialtat institucional del PSM. Ara, abans que es produesqui la destitució dels dos consellers, el vicepresident Sampol (PSM) opina en públic sobre la presumpta ineptitud comunicacional de determinats consellers del PSIB que els fa ser mereixedors de la potada al cul, la qual cosa és una nova implícita desautorització d'Antich. Vist tot el que cau comença a ser del tot pertinent la pregunta: però existeix el Pacte?