En tot el que enrevolta les acusacions i contraacusacions sobre la presumpta incompatibilitat per exercir la presidència de la mallorquina Comissió Insular d'Urbanisme del senyor De Lacy (càrrec disignat, no electe, d'UM), el fet que hagi estat multat per una obra incorrecta, finalment legalitzada, a ca seva, pot parèixer un aspecte marginal, però no ho és. O no ho hauria de ser. Ens hem acostumat tant a tantes coses, que el fet que una persona que ocupa un càrrec com el seu sigui agafat en tal renunci ho consideram simplement una anècdota inconvenient, i no passa res. A països amb una pràctica (que no necessàriament tradició) de l'estètica democràtica més arrelada, tal circumstància serviria, i de sobres, perquè totes les forces vives de la societat demanassin la seva dimissió. El càrrec públic, com la dona del Cèsar, ja se sap: en fi, que ha de ser un exemple per als ciutadans. O, tornem-ho a repetir ho hauria de ser. Clar que tractant-se d'un país, aquest, Espanya, en el qual el llistó de l'acceptació social de la corrupció política és tan alt, per tals nimietats ningú no dimiteix ni ningú no ho demana. En el cas del senyor De Lacy tampoc, excepte els sectors conservadors opositors. Però pel que fa a la majoria governamental anti-PP, tothom, públicament, o mira cap una altra banda o dóna total suport a De Lacy, a Munar i a UM, com ha fet el mateix president Antich. Deixant les qüestions legals de fons (que sempre i ha els tribunal als quals recórrer, si qualcú vol, per dilucidar allò que estrictament pugui ser contrari o no a la llei), aquest aspecte polític és el més interessant. Pareix com si els altres partits del Pacte de Progrés creguessin que l'ombra de sospita social que se'n podria derivar del Cas Lacy no els afecta. Per ventura de moment no, però seria un greu error passar del tema, com si no anàs amb ells. éS vera que si el cas no va a a més, la maquinària propagandística del progre-nacional-ecologisme farà esvair el record del lamentable episodi, en vistes a les eleccions del 2003. Però existeix una minoria de ciutadans, tots ells votants fins el 1999 de partits fins ara d'esquerres, que per ventura no ho oblidaran i, segur, no acceptarien que el cas anàs a més o que en sortissin d'altres, sense prendre mesures. D'acord: hi ha interessos a fer mal, a perseguir UM i així erosionar de passada tot el Pacte de Progrés. Però igual que passà amb el felipisme, els interessos que puguin existir no invaliden el fons de la qüestió. I l'efecte que provoca una successió de tristes històries com aquesta tothom el coneix: abstenció d'una part del votant. En el cas de Balears afectaria segurament una part, si se vol, molt petita del votants del Pacte, però el suficient com per, ateses les previsibles igualtats, desequilibrar la balança. Aquest tipus de votants, que amb perdó per la imbecil·litat el podríem qualificar de conscient, haurà d'enviar-se que el Pacte haurà fet cosetes però ni remotament allò que prometeren durant la campanya tots i cada un dels partits que el formen; haurà de menjar morena en el sentit que el Pactel i oferirà el 2003 un xantatge politicosentimental del tipus «o o el caos», i per ventura tot això ho podria aguantar. Però si no li queda ni tan sols el recurs d'autoenganar-se pensant que el Pacte no té ni una sola ombra de sospita, aleshores la platja serà la lògica i única resposta a l'hora de votar. I la platja, per tots els partits, per ventura amb l'excepció paradoxal de qui a priori podria afectar més el Cas Lacy, vol dir tancar el parèntesi.