La nova frontera d'Antich

«Vos dic que estam davant la Nova Frontera (...) una nova època que exigeix inventiva, innovació, imaginació i decisió. Vos deman de tot cor, als joves de cor, qualsevol que sigui la vostra edat, als esperits valents sense distinció de partit...». Francesc Antich llegint com a president balear el seu discurs de nou secretari general del PSIB perquè el catapulti al lideratge social? No, J.F. Kennedy, el 1963. Val que hi ha comparacions excessives, i un poc cruels sobretot quant a capacitat d'oratòria, però segur que qui va escriure el discurs d'Antich i va dirigir la mise en escene del congrés socialista, coneix prou bé el discurs de Kennedy, i que ben a posta va utilitzar conceptes kennedians. Començant per aquesta «nova frontera», que deia Antich, que ha de ser una nova forma de governar dirigida als «ciutadans» indistintament d'adscripcions ideològiques, seguint per la invocació a la «joventut» a participar-hi o la promesa que amb «coratge» se cercarà l'«obertura» a tots els sectors, i acabant per la crida a tothom (progressista) a sumar-se al projecte per enriquir-lo i fer-lo (això implícit en el discurs d'Antich) suprapartidista. Pareix bastant clar que el que cerca Antich és, per elevació, superar els inevitables problemes de gestió governamental i, des de la seguretat de controlar el partit, oferir-se com el líder social del progressisme balear (cal recordar l'enquesta del Govern, que presenta als ciutadans dos líders entre els quals triar: el progressista, Antich; i el conservador, Matas). L'estratègia comença a funcionar. Una passa essencial era el congrés del PSIB i els ha sortit rodó. Contrastant amb el model «búlgar» de congrés que sol ser l'habitual en tots els altres partits, el PSIB ha inaugurat una nova forma de fer congressos. Com que ja intuïen (o sabien) que les presències més crítiques brillarien per la seva absència (Ramon Aguiló, Fèlix Pons...) els homenatjaren i alhora cercaren qui pogués criticar durament el PSIB en el seu propi congrés des de la independència (Porto, Ros...) o la militància (Bravo). Insòlit, però efectiu. És difícil creure que un partit se vol obrir si no considera la crítica, la militant i la independent, com a enriquidora, en lloc d'una buranya a extirpar. El PSIB, i encara que fos cosmèticament ja tendria valor, ha incorporat la crítica. Cal repetir-ho: insòlit. Després del novè congrés del PSIB, Francesc Antich ja té el que volia. S'ha assegurat que el partit no serà un obstacle per aconseguir allò que desitja: «superar» el socialisme orgànic a través de la «nova frontera», la qual també transcendeix la gestió governamental, i que té com a objectiu convertir-lo en líder social del progressisme autoctonitzat. Tant ell com l'equip de cuiners que estan elaborant el plat final que se servirà, han triat els ingredients i condiments adequats. Antich pareix que ja «ho té tot per aconseguir-ho tot» (amb perdó). Té, aparentment, la voluntat. Té el poder en el partit. Té el poder institucional. Té el suport del PSOE, de Madrid. Te l'homologació de qui és la referència de la modernitat política espanyola, Maragall. Té el projecte social. Té totes les condicions personals, a l'estil Gabriel Cañellas, que per ventura a altres llocs serien un inconvenient però a Mallorca són un avantatge, per connectar amb naturalitat amb una majoria de ciutadans. Té certa projecció exterior cap a la resta d'Espanya. Té candidates per Menorca, Joana Barceló, i Eivissa, Pilar Costa, que li donen garanties. Té el suficient compromís amb l'idioma i la cultura catalana que el prestigien i li eixamplen àmbits. En fi, que mai ningú no ha tengut al seu costat tant, a tants i al mateix temps per tirar endavant un projecte sociopolític progressista i autoctonitzat a Balears. I posats a tenir-ho bé, a més, els harrys-oswalds d'aquí pareix que ja han exhaurit la munició. (Post-scriptum: una altra qüestió serà com s'ho prendran els presumptes aliats, però això ja...).