El victimisme en territori comanxe

El Govern Antich se deu pensar haver trobat un xollo amb això de la tècnica del victimisme. Des de fa moltes setmanes, pràcticament d'ençà el final de la primavera, la utilitza amb destresa notable. No, encara, amb la mestria que l'han dominada alguns dels millors insignes espases de l'especialitat política, com Jordi Pujol o, més nostrat, Gabriel Cañellas: però ja comencen a controlar-la bé, aquesta tècnica. Durant el primer any del Govern hi hagué diversos intents, però no acabaren de funcionar. Les pròpies inseguretats no donaven la força suficient al quejío de l'executiu illenc. El renou de les desavinences, gelosies i desconfiances entre els membres de la constal·lació anti-PP no deixaven que quallàs suficientment com a missatge estelar, el victimisme. La dimissió de Joan Mayol va ser el punt d'inflexió. Les desavinences, a partir d'aleshores, entre els partits governamentals, ja no se pogueren amagar més. Esclatada l'evidència, de no res servia negar l'obvietat, almanco entre ells. Pareix com si a finals de maig o principis de juny s'haguessin assegut, discretament, per dir-se a la cara tot el que pensaven uns dels altres, tirant-se així mútuament tot el verí acumulat durant un any de forçada hipocresia, i que finalment, amb l'alliberament que sempre és dir-se la veritat (els polítics, encara que no ho sembli, a vegades també la diuen, però això sí: en privat o amb l'off the record), haguessin pactat que d'acord, que seguien pensant un de l'altre el mateix de sempre, però que tots reconeixien que seguien estant allà mateix on estaven fins el 13 de juny de 1999: tott sols davant Matas, en el mateix barco el qual sofreix les andanades ministerials sense pietat ni treva. És com si d'aquesta presumpta reunió, que no consta que s'hagi produït mai, per a l'alto el foc de la guerra freda interna n'hagués sortit la decisió que les queixes pel maltractament del Govern Aznar havien de ser prou intenses, repetides i amb veu prou alta com perquè qualsevol renou fruit de la manca de grassa de la maquinària del Pacte quedàs ofegat, a oïdes de la ciutadania. Com un sol home s'hi han aplicat, a complir amb la consigna. Des de finals de maig o principis de juny estan utilitzant la tècnica amb creixent efectivitat (tot i l'actual retorn al bons temps, amb això d'Els Verds). Tots ben coordinats i assumint papers ben repartits i complementaris, perquè no passi setmana sense la queixa de torn. A la dreta, el victimisme (com bé ho proven els casos tan semblants de Cañellas i Pujol) els ha funcionat la mar de bé sempre. De fet, de totes les víctimes de Matas a qui li cau millor el paper és a UM, mentre que als del govern d'esquerra encara se'ls nota que no hi estan gaire avesats, però cal reconèixer que milloren a marxes forçades. La incògnita és, per al Govern, saber si el victimisme contra un govern conservador en una terra que electoralment és massivament conservadora, serà el suficientment ben entès per la franja d'electors que no tenen decidit a priori el vot cap el PP, encara que quasi sempre a l'hora de la veritat acabin votant-lo; una franja diguem-ne centrista que pot inclinar la balança. Si l'entenguessin podria ser, sí, que s'inclinassin cap alguna de les moltes víctimes de Matas. Però si no l'entenguessin, per ventura pensarien que ja que aquests no s'entenen amb Madrid, millor posar-hi, al Consolat, a qui sí que s'hi podria entendre. Indistintament de valoracions sobre el fons de la qüestió, aquest és el perill d'abusar del victimisme contra un govern conservador estant, no s'ha d'oblidar, en una societat que és, per al Govern balear d'esquerra, territori comanxe.