El dret de pas

La qüestió prèvia a esbrinar és: per què tanta crítica a Claudia Schiffer? És que cap espanyol manté la mateixa actitud de la top model? Com que no se senten crítiques cap a les propietats privades en mans d'espanyols (peninsulars o indígenes) haurem de convenir que nosaltres no ens comportam així. De veres? No. Hi ha propietats tancades, a pany i clau, que no són d'estrangers. Aleshores, si un espanyol tanca, igual que ho fa una alemanya, i les crítiques només són per a la germànica, el problema és el barrar el pas o la nacionalitat de qui el barra?

Deixant al marge aquest probable nou exemple de germanofòbia és imprescindible que, si tal cosa és possible, el Govern establesqui un catàleg de llocs realment subjectes a drets de pas i de visita perquè allò que de veres té interès pugui ser visitat (com, quan, per quantes persones de cop i, si cal, a quin preu...) o, si és el cas, travessat pels excursionistes. Aquest catàleg hauria de ser, sobretot, realista. Això és, que els que el redactassin tenguessin clar que la Mallorca actual no és la de fa un segle, ni tan sols la de fa vint anys i, en conseqüència, costums que eren lògics en temps pretèrits, i que amb el pas dels anys esdevingueren quasi drets, ara serien un anacronisme inconvenient. No perquè faci un parell de segles que existís un determinat costum de pas, això s'ha de convertir ara forçosament en un pas lliure per a tothom. La propietat privada no pot estar matisada per costums de pas (que no sempre són drets) sense sentit, ni tampoc els drets de pas (que no costums) que tenguin sentit han d'estar subjectes a la voluntat dels propietaris, entre d'altres coses perquè si existeix legalment un indret amb servitud de pas o visita el propietari no és ningú, per negar-hi l'accés. Avui existeix el dret a passar canonades d'aigua o electricitat, i d'altres serveis, a través de propietats contínues, i ningú no s'hi pot negar. Fa segles era habitual el costum de cedir el pas per a persones (necessàriament poques) que necessitaven travessar propietats d'altres, per anar a fer feina o pel que fos. A cada època les servituds de la propietat canvien perquè s'adeqüen als usos socials. El que no pot ser és pensar que existesqui dret de pas per a tothom qui vulgui, per allà on se vulgui. Avui, quan en ocasió de les socialment distingidíssimes regates que se fan a la badia veim la immensa porqueria que se'n deriva (la platja de Portals sol conèixer bé quan n'hi ha, de regates d'alta societat; condons, pots de refrescs i cervesa, plàstics...), o quan se va per una carretera i se veu com dels cotxes de tota casta i condició se tira porqueria a les voreres, s'entén perfectament que els propietaris de finques, siguin alemanys, espanyols o d'on sigui, no vulguin obrir-les. El que cal és que tothom conegui quines són les subjectes a aquests drets, i en quines condicions d'accés. I les altres, si els propietaris les volen barrar, hi tenen tot el dret, a fer-ho.