Cançonetes matxucades de la política

Vostè, lector, amb tota la raó del seu costat, replicarà a què fonies ve aquest recompte de la meva activitat, si tanmateix n'està mancada d'interès, si no conté res que mereixi l'atenció de ningú. Pot fer"vos pinta cofoia, de vanitat personal, però, en realitat, obeeix a una motivació purament academicista. És a dir, pretenc de complir la praxis més primmirada de les normes de la redacció periodística. Ho faig, talment com ens assabenta qualsevol receptari de bon estil periodístic, no pas per posar"me al capdavant del meu article, sinó més aviat amb l'afany de trobar un arrencament amb ganxo. Exactament, per mirar d'aconseguir l'efecte dels purismes normatius més elementals, de primer curs. Així, idò, la meva pretensió es vol moure en el carrerany de les teories més clàssiques: procurar que l'endegament d'un text periodístic sigui captivador, sorprenent, clar i suggestiu. Doncs bé, repetiré que fa vint anys que faig de periodista a l'illa. És a dir, que fa vint anys que, d'una forma o altra, he hagut d'escriure sobre el pla territorial de Menorca. Entengui"se'm: sobre la no redacció de pla territorial.

El pla territorial, el seu imprescindible, urgentíssim assoliment, és el gran fracàs dels vint"i"un anys d'existència del Consell Insular. Per dir"ho amb un grau més explícit de cruesa i personalització, ni que sia per via d'al·lusions, afirmaré que és el fracàs dels cinc expresidents "incloses llurs corporacions respectives" que s'han succeït en l'encarnació de la primera entitat política menorquina. La sisena corporació, la que ara mateix encapçala la senyora Joana Barceló, n'acaba de fer l'anunci, i dijous passat el ple ha aprovat inicialment la norma territorial cautelar que haurà de garantir un mínimum d'efectivitat a l'hora de la formulació del dit pla territorial. Voldria que, a la fi, les mesures de precaució adoptades fossin eficaces i que, abans de les properes eleccions autonòmiques, la vida econòmica, social i cultural "en un mot: el tros d'història que recaurà sobre la nostra consciència generacional" s'assenti en la racionalitat, la prudència i la morigeració territorial que l'illa demana imperativament, sense tebiors danyoses.

Amb reserva de la biosfera o sense, els menorquins d'avui tenim la greu responsabilitat de posar ordre al desgavell perniciós, a la voracitat sobre la temperància del medi ambient i que tant hem malmès sense solta ni volta, desmanegadament. Sobre els menorquins d'avui recau la defensa del territori. En altres èpoques, aquest deure històric tenia un sentit de defensa bel·licista. Era un fre a les invasions externes de pillatge. Ara, en el llindar del segle XXI, es tracta d'una altra forma de defensa. És una defensa interior, intestinal, no contra l'acció d'una gent que ve de fora i pretén d'infiltrar"se en el nostre cos, sinó contra una mena de cuc solitari que hem criat a dins, en la ventresca. La lluita d'abans i d'ara és igualment de salvaguarda, però ara té la peculiaritat de ser una defensa respecte de les especulacions immobiliàries bèsties i insadollables i el mal gust. No es busca d'arrasar els béns, com en temps dels pirates, sinó, paradoxalment, de destruir construint.

Cal reobrir l'esperança per l'anunci que de nou surt del Consell, si més no amb el mateix vot de confiança que ens inspiraren els intents anteriors. De moment, ens agafa a tots bastant incrèduls, repatanis, enfitats com estam d'algunes cançonetes matxucades de la política.