Miquel Payeras

La moratòria

Miquel Payeras02/08/00 0:00

A pesar d'haver estat prepaada pel Govern finalment la moratòria s'ha insularitzat, deixant el protagonisme a cada un dels consells. Segurament una mesura preventiva per poder donar a UM la possibilitat de seguir alimentant el seu desitjat segell d'ecologisme tranquil. És part d'una espècie de tradició del partit de Munar. No és ecologista, però sempre sap tenir la increïble habilitat com per estar en el lloc oportú, en el moment adequat i amb els vots imprescindibles, com per endur-se'n bona part del protagonisme de les principals actuacions polítiques en matèria de preservació mediambiental. Ja va ser així en el temps pre-UM de Miquel Pascual en el Consell General Interinsular, o després amb Jeroni Albertí en el Parlament. Els de centre, també nacionalistes des de 1993, saben situar-se en el centre ecologista, equidistant entre les peticions socials i polítiques més radicalment ecologistes i les posicions polítiques i empresarials més radicalment desenvolupistes. D'aquesta manera el partit de Munar sol presentar un ticket proteccionista pragmàtic que altera els nirvis a tots els altres. Però s'ha de reconèixer que els d'UM tenen aquesta habilitat. D'aquí tres anys, quan el Consell, per exemple, faci un vídeo explicant el molt que s'ha fet en favor de la protecció del territori des del Consell en aquesta legislatura, segur que hi apareix com una de les mesures més importants aquesta moratòria, decretada per la presidenta Maria Antònia Munar. Clar, llavors el PSIB, PSM, EU i Els Verds posaran el crit al cel, com altres vegades, però ningú no podrà dir que no sigui així encara que no només sigui així.

Peculiaritats del nostre món polític al marge, la moratòria és el tipus de mesura que el Pacte de Progrés necessitava per recuperar credibilitat. És una decisió valenta, necessària, en certa manera traumàtica (ja es veurà quan i com) i, consegüentment, no exempta de riscs. Un risc és que els promotors immobiliaris aprofitin per crear una injustificada dinàmica inflacionista del preu de metre quadrat que tot i no ser, segurament, generalitzada, sí que es podria produir en algun cas i aleshores ja tendrem campanya d'intoxicació assegurada, en el sentit que aquest «desastre» de Govern fa encarir els preus de l'habitatge. De fet, ja s'ha insinuat, la campanya. Ara bé, per aquest costat no hi ha el vertader risc. El perill real seria que amb la previsible contracció relativa (la que afecta als indígenes, no als estrangers) del mercat immobiliari, fruit de l'increment del preu dels doblers i de la interrupció (per l'entrada en vigor de l'Euro) dels brutals fluxos de doblers negres, s'anàs generalitzant la idea que la moratòria ajuda molt a la disminució de l'ocupació a la construcció. Aleshores veuríem què dirien els sindicats, sobre el particular. Que els polítics del Pacte siguin valents, com ho han estat amb la moratòria, és la primera passa. En caldran d'altres, de passes, més valentes i arriscades. I s'ha de ser conscients que els efectes en el mercat de treball i immobiliari signifiquen capgirar l'equació tradicional (més construcció, més feina, igual a més detrucció) per una nova (manco construcció, manco feina igual a més protecció). No serà fàcil assumir-ho, per ningú, però no hi ha altre camí.