Així que voleu saber per què, allà on d'altres s'identifiquen com «escriptor», «periodista», «historiador», «catedràtic de"», «president de"», «exsecretari general de"», jo em dic «outsider». No correspon a cap professió ni ofici, ni a cap càrrec, ni a cap militància política, d'acord. Tampoc no pertany al lèxic propi de la llengua en què s'edita aquest diari. M'aplic un terme que, en anglès, és un mot polisèmic, algunes de les accepcions del qual tenen connotacions clarament pejoratives. La traducció al català desconegut, extern, forà, foraster, intrús, profà implica optar per alguna accepció en concret i la tria d'una perífrasi neutral persona de fora també fa perdre la polisèmia original. Coses de les llengües i maldecaps per als traductors. Però el lèxic i la semàntica no canvien la realitat. I la meva realitat és que som una persona forana, externa, una forastera. Som una persona de fora d'aquí, perquè no hi vaig néixer, i som una persona de fora d'allà, perquè fa trenta anys que no hi visc. Això no és ni bo ni dolent.
Quan vaig de visita al meu poble, acostumats com estan a sentir la majoria d'emigrats, quan tornen, parlar amb accent americà, anglès, australià, canadenc," queden bocabadats que, després de tants d'anys fora, no he perdut l'accent de Derry. Quan vaig a una botiga o a una oficina d'aquí, acostumats com estan que la majoria de visitants i immigrants residents parlen qualsevol llengua menys la d'aquesta terra, queden bocabadats quan, després d'estar parlant en català, veuen el meu nom. Entre les reaccions, hi ha de tot: els mallorquins i altres catalanoparlants em solen felicitar; els residents no catalanoparlants expressen enveja i em demanen com ho he fet, «tan complicat com és el català»; em confessen que ho entenen gairebé tot però no gosen llançar-se a parlar perquè la gent se'n riu; es queixen que, si fos per ells, ja el parlarien però tothom s'hi adreça en castellà i és molt difícil canviar el costum; n'hi ha que admeten que els fa vessa intentar aprendre català perquè no els fa cap falta; i n'hi ha que em miren de biaix i no diuen res, potser pensen que és una mania que tenc i ja em passarà si ells no amollen.
L'excusa més original per no emprar el català, me la va donar una senyora l'origen de la qual no ve al cas. Havia començat a anar a classe i tot anava bé fins que es va topar amb una paraula, no sé si era «intelligència», «allegació», o «fallàcia», que la va fer desistir. No es va veure amb coratge d'aprendre a manejar una llengua que tengués una grafia com l'ela geminada! Jo, al contrari, me l'estim tant que m'he fet soci del Club d'Amics de l'Ela Geminada (CALL) per defensar-la, precisament per la seva singularitat. Sortosament, encara no m'he trobat amb ningú, cara a cara, que m'hagi insultat per haver adoptat la llengua del territori i de la gent que m'ha acollida. I si mai m'hi trob i em demanen res, els ho diré ben clar: parl català perquè vull, puc i no em fa por. Parl català perquè vull: perquè la llengua pròpia d'un territori és un element integrador que permet fondre's en el paisatge lingüístic i cultural i genera tolerància. Parl català perquè puc: perquè m'he enriquit culturalment amb el llegat dels avantpassats dels habitants d'aquesta terra i me n'alegr de poder aportar-hi el meu granet de sorra per servar-lo. I parl català perquè no em fa por: perquè davant els moviments subtils per guetoïtzar la població autòctona d'aquestes illes, davant els intents demagògics de deslegitimar els catalanoparlants, davant les actuacions irresponsables d'aquells que fomenten la fractura social amb obscura intencionalitat política, m'empar en el pes de la història, en els drets reconeguts per la legislació vigent i en el deure contret amb les generacions futures.
Tots tenim l'oportunitat de dir-ho ben clar el pròxim dissabte, 20 de maig, a ses Voltes (Parc de la Mar). Tenim l'oportunitat d'anar tots junts, els d'aquí, els d'allà i els d'allà deçà, sense por, junts per la llengua, junts per la cultura, junts per la convivència.
