Després de diumenge passat, el PP balear es troba en un moment dolç. L'allau de vots obtenguts li permet encarar els tres anys i quatre mesos de legislatura autonòmica amb una tranquil·litat absoluta de la seva clientela. L'estiu passat els conservadors eren un partit destrossat. La constant referència a ser el partit guanyador desposseït injustament del Govern pel Pacte de Progrés, no mostrava més que la seva desorientació. La victòria a les eleccions generals se li pressuposava, però tothom coincidia a assenyalar dos punts en els quals se centraria la imatge de les eleccions quant a consum intern balear. Dos punts que eren els senadors de Menorca i de les Pitiüses. I se centrava l'interès en aquests punts perquè ningú no dubtava, ni en el PP, que la distribució d'escons pel Congrés seria la lògica: 4 a 3. Els resultats són incostestables. S'ha alterat la lògica i el PP ha aconseguit el cinquè diputat; ha guanyat a tots els municipis de Balears, excepte Costitx; i se n'ha duit els dos senadors que a priori havien de conformar la imatge electoral. El PP no només ha agranat, sinó que ha injectat confiança en la seva militància i electorat. Però passada l'eufòria dels resultats es trobarà novament immers en el dia a dia de la dura oposició, i és per aquí on es troba amb el dilema.
Per una banda, els conservadors hauran de fer front a la primera, i bàsica, qüestió de qui lidera el partit durant la legislatura. Jaume Matas? Seria el més normal, però tampoc no és descartable que pugui ser cridat a més altes responsabilitats. El primer que caldrà, per tant, serà resoldre aquest essencial punt del qual depèn tota l'estratègia pel que resta de legislatura. Una vegada aclarit això, el PP haurà d'adoptar una política estrictament balear que s'aguanti els pròxims 40 mesos. Un camí seria el d'optar per la de confrontació total amb el Pacte de Progrés. Mentre que Madrid es faria el sord a les peticions del Govern, el PP illenc podria escenificar, tenint les portes obertes dels ministeris i de La Moncloa, algunes concessions de Madrid gràcies a la seva intervenció. Esperant així que el comú dels ciutadans, que no tenen adscripció per a cap partit, optassin el 2003 pel relleu pensant que si «aquests» no s'entenen amb Madrid, posem-hi els «altres». Combinat amb fronts d'oposició al Pacte de Progrés de tot l'entramat associatiu conservador, el resultat que s'esperaria seria només un: l'erosió màxima del Govern per obtenir el PP la majoria absoluta el 2003. Aquesta estratègia té el perill que ja es va manifestar l'any passat: actua com a agent solidificador del Pacte de Progrés i és una aposta al tot o res: o majoria absoluta o oposició. La segona opció del PP seria la d'adoptar una oposició selectiva; això és, esperar futures encletxes entre el Pacte de Progrés, atacant selectivament una part dels partits governamentals, i alhora intentar estrènyer relacions amb els possibles futurs aliats, tant en vistes a les eleccions del 2003, si fos possible, per aprofitar alguna hipotètica greu crisi de l'actual majoria de centre esquerra. Les dues estratègies no són necessàriament excloents, però sí que requereixen de lideratges diferents. Per això caldrà esperar, primer de tot, a veure si Matas continua o se'n va.
