Una part del nacionalisme considera que el PP i el PSOE són iguals. És el discurs actual del nacionalisme conservador de CDC i UDC a Catalunya, mimèticament assumit pel PSM a Mallorca (no a Menorca) i pel Bloc Nacionalista Valencià, els seus coaligats; i ja de molt abans és marca de la casa d'UM. Aquest discurs reduccionista duit al límit assimila, si més no parcialment, Aleix Vidal-Quadras i Pasqual Maragall a Catalunya; i a Balears el missatge implícit és òbviament que Francesc Antich i Jaume Matas són gairebé el mateix. Les opinions són igual de respectables sigui el que sigui que expressin, per tant res a priori s'ha d'objectar a tan pintoresques valoracions. Però convé tenir clar que aquest discurs no es basa, com pretén, en cap realitat nacionalista incontestable, sinó que senzillament s'inventa el que més li convé. Crea una «realitat» inexistent perquè després, a base de missatges repetitius, sigui assumida acríticament per la seva parròquia, la qual aplaudirà així el tomb ideològic que suposa l'actual inclinació cap al PP partint d'una cultura política de molta més sintonia amb el PSOE (excepte en el cas d'UM). Si llavors la realitat electoral no es correspon amb el discurs ideològic inventat, la culpa sempre és de factors externs perversos que actuen contra la «realitat objectiva». És una tècnica molt habitual. Per ventura beu d'aquell anacronisme marxista segons el qual si els partits d'aquesta orientació no són votats per tots aquells que no són «capitalistes» és perquè les «masses» estan «alienades». El nacionalisme més radical, assumint aquesta psicologia dels perdedors polítics, ha trobat en la novel·lesca teoria de «l'autoodi» el mecanisme psicològic d'autodefensa que els serveix per, igual que els antics marxistes, projectar les pròpies impotències sobre les presumptes perversitats o desviacions alienes. En el cas del nacionalisme conservador que pretén igualar com a «enemics de la pàtria» PSOE i PP, la tècnica és la mateixa. Inventar-se una realitat, aquesta presumpta manca de diferències, per alliberar-se d'incòmodes cotilles ideològiques de manera que puguin pactar amb el PP o el PSOE segons interessos conjunturals de partit, disfressant aquesta legítima opció de partit com una «veritat nacional» presumptament objectiva que en realitat no és més que una invenció. El que passa és que perquè aquesta invenció que fan CDC, UDC, CC, PSM i UM tengués un mínim de credibilitat, hauria de ser compartida per tot el nacionalisme. I no és així. Aquesta colorista opinió partidista que es vol convertir en «realitat nacional objectiva» falla estrepitosament quan es veu que el nacionalisme progressista del BNG, PNB, EA i ERC està clarament més inclinat cap al PSOE (opció també de partit, ni millor ni pitjor) que no el PP. Cada partit pacta amb qui més li convé, però la clara diferència que BNG, PNB, EA, ERC veuen entre PSOE i PP indica, com a mínim, que la «realitat» nacionalista que CDC, CC, UDC, PSM, BNV, UM pretenen constatar com a «objectiva» és una pura invenció que només denota la seva progressiva inclinació ideològica cap a la dreta; la qual, cal repetir-ho, és del tot legítima com a opció de partit, però també del tot il·legítima quan es vol fer passar per una realitat assumida per tot el nacionalisme que, a la vista està, no és, ni prop fer-hi, així.