El manifest per a un ensenyament totalment en català, que recentment s'ha fet públic, posa en evidència l'incipient desencís que en alguns sectors nacionalistes es comença a estendre davant la constatació que el Govern del Pacte de Progrés no suposarà cap «revolució» en matèria lingüística, ni en general ni a l'ensenyament en particular. Ho han dit moltes vegades els màxims responsables del Govern, des del president Antich (PSIB) fins el conseller d'Educació i Cultura Pons (PSM) que ningú no ha d'esperar res més que fer complir les lleis vigents al respecte, que és el que està pactat. És del tot legítim que hi hagi grups de ciutadans que en veure frustrades les seves esperances reaccionin cercant altres models de fer política. No és gens descartable, per tant, que precisament per aquest costat sigui per on es produesqui diguem-ne la primera encletxa sociopolítica del Pacte. És a dir, que es reorganitzi a Balears, algun partit que aspiri a cobrir orgànicament un major radicalisme en la defensa del català.
Els que pensen d'aquesta manera utilitzen un discurs que, implícitament, és catastrofista respecte a la situació del català a Balears. Evidentment tothom opina el que vol, però convé no oblidar algunes dades. Una: que les actuals lleis (la de Normalització o la de Mínims) són molt més favorables als catalanoparlants que qualsevol altra existent en el passat. Dues: que tot i fer-se les lleis amb els vots i el govern de qui no tenia la més mínima intenció de complir-les, ara el Pacte assegura el seu compliment. I tres: que la situació general del català ara a Balears és infinitament millor que en qualsevol altra circumstància històrica comparable (dins el segle XX o, tot estirar, el XIX, però sense arribar als temps dels mites nacionalistes anteriors) perquè ara el català té entitat econòmica (és a dir, serveix), i per ventura el millor exemple és aquest mateix diari. Fa només 10 anys hi havia molts pocs (per no dir només un ) periodistes que feien feina en català per a empreses privades. Avui, quants n'hi ha? 50, 60... 100? I el mateix ocorre en altres àmbits com el comerç, professionals diversos... Una salut econòmica que no es veia per enlloc quan la societat era monolingüe en català en els cafès i les cuines, i monolingüe en castellà en l'activitat econòmica i oficial. Que el català reculi quant a presència social relativa (respecte a la societat en general, demogràficament cada vegada més important i lingüísticament més diversa) és inevitable i mai no ho aturarà una institució. Si passa a Catalunya, amb vint anys de govern nacionalista i sense la pressió demogràfica que tenim a Balears, què no ha de fer aquí? El que cal demanar de les institucions, amb raonable justificació social, és que ajudin a enfortir la societat catalanoparlant quant a la possibilitat d'autodotar-se de recursos que facin viable la seva cultura com a valor econòmic. Amb les lleis actuals hi ha la possibilitat d'aconseguir-ho, sempre que (i això ja són figues d'un altre paner) els ciutadans que així ho vulguin siguin prou nombrosos. Però traslladar la responsabilitat gairebé en exclusiva del recobrament d'una llengua o cultura a les institucions és la forma més ràpida si no d'acabar amb aquesta cultura, sí almanco de convertir-la en una peça de museu: hermosa, impol·luta, admirable, i inútil.
