Jaume Lladó

La perversió del llenguatge

Jaume Lladó08/11/99 0:00

La realitat demostra que les paraules no són innòcues i tots n'hem de ser conscients. Però ho hem de ser encara més els que treballam o col·laboram en els diferents mitjans informatius, ja que aquests possibiliten arribar a molta més gent, a la qual no s'ha de manipular. Hem de procurar no embullar ni enganar ningú. I quan dic això no em referesc només a propagar mentides, sinó, i sobretot, a no utilitzar qualificatius incorrectes o tendenciosos que poden conduir a esbiaixar la imatge que se'n facin els receptors de determinats esdeveniments, institucions o personatges. Un exemple d'aquest procedir podria esser la utilització d'adjectius racials o geogràfics dins les notícies de successos. Tots nosaltres hem llegit, probablement més d'una vegada, titulars tals com un negre roba una bossa a una dona que sortia de comprar o un ciutadà d'origen magribí agredeix un veí o detingut un gitano que venia drogues. Aquestes informacions, possiblement són del tot verídiques, però l'excessiva importància que donen a la procedència del delinqüent condueixen a una orientació de l'opinió pública, la qual, influïda per aquest tipus de tractament tendirà a pensar que esser d'unes determinades ètnies o procedències predisposa cap a la delinqüència. I això pel simple fet que es ressalta aquesta característica només en uns casos, ja que no és gaire habitual que es posi al titular l'origen del delinqüent quan aquest és murcià, extremeny o mallorquí, per posar alguns exemples.

Un altre cas d'aquests de perversió del llenguatge el trobam en el tractament de moltes notícies polítiques. No hi ha gairebé cap mitjà de comunicació de l'Estat Espanyol que en parlar sobre els partits polítics no distingesqui entre els nacionalistes i els no nacionalistes. Per mi és un fet clar i fàcilment constatble que el PP i el PSOE són partits nacionalistes i amagar-ho a l'opinió pública em sembla una manera de manipular com una altra. Una cosa és que ells vulguin passar per no esser-ho i l'altre és que els mitjans de comunicació els seguesquin el joc.

Un que no és nacionalista no creu en les fronteres, sinó que pretén la seva desaparició, no creu en banderes, ni en himnes, ni en diades nacionals, ni en res de tot això. I li és ben igual si l'administració sota la qual li ha tocat viure és exercida sobre cent milions de persones, o només sobre mil cinc-centes, ja que ell només creu en els individus com a tals, però no en les nacions ni els imperis. Si de cas treballarà per la construcció d'un únic estat mundial que, d'una vegada per totes, acabi amb les divergències al nostre planeta i que, per tant, suposarà la desaparició del seu estat. Li serà igual si el seu país té seleccions esportives o no en té i no s'emocionarà el més mínim quan aquestes disputin una competició. Promourà l'abolició del'exèrcit, ja que si tant li és estar sota una bandera o una atra no tindrà cap interès a mantenir estructures de defensa. I així podríem continuar i continuar una bona estona més.

Comparau aquests comportaments que serien típics de les opcions no nacionalistes amb els del PP i el PSOE i després demanau-vos si són o no són nacionalistes i si és just que els mitjans de comunicació només qualifiquin com a tals els que obertament tenen la valentia de confesar-s'hi.