El necessari equilibri territorial

I tenir un model de país significa, sobretot, tenir un model de societat i un model territorial als quals voler arribar, amb més o menys temps, sense immediateses exageradament trencadores, però tampoc sense deixedeses que afavoresquin la inèrcia.

El tema que m'interessa avui és el del territori. En aquest camp, quasi no n'hi ha hagut, de model, i s'ha crescut per la simple iniciativa privada. Molt poc s'ha regulat, i quan s'ha fet, ha estat amb una quantitat tan grossa d'excepcions i indefinicions que ha permès mil i una interpretacions, segons interessàs a l'especulador de torn.

Avui a Mallorca conviuen dos mons totalment diferents. Per una part, la costa, on es crea la major part de la riquesa del país, es troba saturada d'urbanitzacions i el seu monocultiu turístic atreu cada vegada més mà d'obra, tant illenca com de fora, que fuig dels seus llocs d'origen per instal·lar-s'hi o simplement per treballar-hi. D'aquesta forma l'altre món, el Pla, artà, Campos... es converteixen en pobles dormitori, enllà on l'activitat econòmica pròpia és cada vegada més minsa. Hi creix el nombre d'autòctons que hi viuen, però treballen a la vorera de mar i el d'estrangers, i externs que els utilitzen com a segona residència, preferentment a foravila.

Això és el que tenim a hores d'ara i el que es continuarà consolidant si no s'hi actua políticament.
Per aturar aquest procés i encetar-ne un altre que tendesqui a l'equilibri cal molta feina. La primera sigui, possiblement, la reforma de les DOT, però no és l'única ni d'un bon tros.

Segons la meva opinió cal treure el més aviat possible una llei que permeti la creació d'un fons de compensació interterritorial, cosa que no em sembla gaire difícil, especialment si tenim en compte que es troba als programes electorals de diversos dels partits que integraran el futur Govern i dos d'ells, UM i el PSM, n'han fet cavall de batalla electoral. Aquest fons hauria de permetre's establir una partida pressupostària directament encaminada a realitzar inversions als municipis més endarrerits econòmicament. Però alerta, el que no es pot pretendre és que la forma de compensar-los sigui estendre-hi la balearització, sinó que s'ha de tendir a tot el contrari: una autèntica conservació i, si cal, recuperació d'activitats econòmiques alternatives, el més arrelades possible amb la tradició del país.

Cal dotar el Pla d'infraestructures que el facin atractiu pels joves i que els permeti trobar-hi un lloc de feina sense haver d'abandonar el seu poble. Cal recuperar la rendibilitat de l'agricultura. Cal potenciar el petit comerç per fer-lo competitiu davant de les grans superfícies. Cal implantar o reimplantar-hi indústries, fonamentalment relacionades amb la transformació de productes agroalimentaris, perquè d'aquesta forma també es fomenta foravila. Cal obrir-hi delegacions de les administracions que evitin haver d'anar a Ciutat per qualsevol tràmit burocràtic. Calen, en definitiva, una gran quantitat d'inversions públiques que vagin encaminades a la millora de tota la societat i no excepcions urbanístiques que afavoresquin un petit grup de grans empresaris que, moltes vegades, ni tan sols viuen aquí, en detriment dels interessos generals dels mallorquins i mallorquines.