L'espectacle de la constitució de Parlament va ser trist. Per dues raons. La primera perquè va decebre profundamenta la gran assistència de públic no conservador que esperava que els seus partits ja tenguessin les coses mitjanament clares, almanco el suficient com per haver pactat la Mesa de la Cambra. No va ser així. Un mes no els ha bastat per pactar el mínim i, consegüentment, quan a la fi el pacte sigui parit, si no s'avorta, la presidència del Parlament, segons comentari generalitzat, haurà de canviar de titular. Aquesta és la segona raó per a la tristesa. Veure com els pretesament alternatius al PP tenen una consideració cap a les institucions pràcticament idèntica als conservadors. No consideren que siguin res més que simples llocs per ser ocupats per detentar poder i que si cal, com és el cas, són peces d'intercanvi segons la cotització del dia en la borsa dels càrrecs.
Però deixant al marge aquestes obvietats, el que resulta més preocupant pel futur de l'encara non nat govern de Francesc Antich és el que s'endevina darrere de tantes tensions entre PSIB, PSM i UM (EU-Els Verds no semblen participar-hi, en aquesta fira de gelosies, almanco directament). D'entrada sorprèn que entre aquests partits, que han governat el Consell de Mallorca durant quatre anys, no s'hagi creat una cultura de relació política. No és que necessàriament haguessin de tenir-ho tot lligat, però és estrany que els qui han cogovernat una institució i que han llançat durant tres anys missatges inequívocs que s'havia de batre el PP per fer possible un govern alternatiu, ara resulti que tenguin tants de trastos per tirar-se pel cap uns als altres. Que aquestes tres formacions no hagin estat capaces en quatre setmanes que han passat d'ençà de les eleccions d'arribar a un acord només pot indicar una cosa: que les ferides entre ells són tan profundes que fan témer que per molt que es pugui constituir un govern progressista, la precarietat serà una amenaça constant. Sigui el que sigui que hagi passat entre tots tres les dues darreres setmanes, i especialment entre el 3 i el 7 de juliol, no serveix d'explicació. Ningú, a no ser els disciplinats militants, no entén de cap manera que els dirigents de les tres formacions que havien d'acabar amb les «formes antidemocràtiques» del PP, ara es llancin insults sense parar entre ells: que si traïdors, que si cacics, que si cagats, que si venuts, que si aiatolàs, que si immadurs, que si corruptes, que si... Naturalment, i per sort dels votants, aquestes carinyoses referències no són publicades i se les dediquen entre ells, sigui parlant per telèfon o a reunions de «negociacions». Amb poques paraules: molt mal inici. Tot i amb això, els motius per a l'esperança encara hi són. No oblidem mai que els polítics es poden dir el nom del porc però sempre tenen, tots, un anhel de servei a la comunitat i una capacitat de sacrifici pel país que els fa oblidar tot tipus de diferències personals, si finalment hi ha acord per repartir-se el poder. També, i aixó és ben vera, qui sap si no és millor que la merda hagi sortit ara, i no un any després d'haver-se format Govern. Podria haver estat una mena de vacuna dolorosa per immunitzar-se per quatre anys. S'ha de ser optimista.