L'espectacle de la constitució de Parlament va ser trist. Per
dues raons. La primera perquè va decebre profundamenta la gran
assistència de públic no conservador que esperava que els seus
partits ja tenguessin les coses mitjanament clares, almanco el
suficient com per haver pactat la Mesa de la Cambra. No va ser
així. Un mes no els ha bastat per pactar el mínim i,
consegüentment, quan a la fi el pacte sigui parit, si no s'avorta,
la presidència del Parlament, segons comentari generalitzat, haurà
de canviar de titular. Aquesta és la segona raó per a la tristesa.
Veure com els pretesament alternatius al PP tenen una consideració
cap a les institucions pràcticament idèntica als conservadors. No
consideren que siguin res més que simples llocs per ser ocupats per
detentar poder i que si cal, com és el cas, són peces d'intercanvi
segons la cotització del dia en la borsa dels càrrecs.
Però deixant al marge aquestes obvietats, el que resulta més
preocupant pel futur de l'encara non nat govern de Francesc Antich
és el que s'endevina darrere de tantes tensions entre PSIB, PSM i
UM (EU-Els Verds no semblen participar-hi, en aquesta fira de
gelosies, almanco directament). D'entrada sorprèn que entre aquests
partits, que han governat el Consell de Mallorca durant quatre
anys, no s'hagi creat una cultura de relació política. No és que
necessàriament haguessin de tenir-ho tot lligat, però és estrany
que els qui han cogovernat una institució i que han llançat durant
tres anys missatges inequívocs que s'havia de batre el PP per fer
possible un govern alternatiu, ara resulti que tenguin tants de
trastos per tirar-se pel cap uns als altres. Que aquestes tres
formacions no hagin estat capaces en quatre setmanes que han passat
d'ençà de les eleccions d'arribar a un acord només pot indicar una
cosa: que les ferides entre ells són tan profundes que fan témer
que per molt que es pugui constituir un govern progressista, la
precarietat serà una amenaça constant. Sigui el que sigui que hagi
passat entre tots tres les dues darreres setmanes, i especialment
entre el 3 i el 7 de juliol, no serveix d'explicació. Ningú, a no
ser els disciplinats militants, no entén de cap manera que els
dirigents de les tres formacions que havien d'acabar amb les
«formes antidemocràtiques» del PP, ara es llancin insults sense
parar entre ells: que si traïdors, que si cacics, que si cagats,
que si venuts, que si aiatolàs, que si immadurs, que si corruptes,
que si... Naturalment, i per sort dels votants, aquestes carinyoses
referències no són publicades i se les dediquen entre ells, sigui
parlant per telèfon o a reunions de «negociacions». Amb poques
paraules: molt mal inici. Tot i amb això, els motius per a
l'esperança encara hi són. No oblidem mai que els polítics es poden
dir el nom del porc però sempre tenen, tots, un anhel de servei a
la comunitat i una capacitat de sacrifici pel país que els fa
oblidar tot tipus de diferències personals, si finalment hi ha
acord per repartir-se el poder. També, i aixó és ben vera, qui sap
si no és millor que la merda hagi sortit ara, i no un any després
d'haver-se format Govern. Podria haver estat una mena de vacuna
dolorosa per immunitzar-se per quatre anys. S'ha de ser
optimista.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.