Quan els diversos partits donen a conèixer les llistes electorals, almanco els llocs més importants, és quan podem donar per començada la campanya electoral. Tècnicament, però, estam en precampanya. Això és, un període que oficialment no existeix que es diferencia de la campanya perquè els partits no demanen el vot de forma impresa, encara que verbalment ja ho crec que sí. La campanya, per tant, és la precampanya més els cartells i tanques que directament demanen el vot. Coneguda aquesta petita diferència, la veritat és que ja ens podem considerar en plena campanya electoral, perquè els principals partits ja ens han mostrat els himnes, els cartells i les llistes. I amb les llistes, o sigui les persones que els partits ens ofereixen per servir-nos, és per allà on podem començar a conèixer una mica les ofertes d'aquesta primavera. Primer de tot cal dir que enguany els ciutadans estam d'enhorabona. A pesar de tot el que es diu sobre els polítics, pobrets, la realitat és que encara no són com els capellans, que d'aspirants n'hi ha cada vegada manco, sinó l'inrevés: els partits són plens de gent que té un alt concepte de la solidaritat social i una enorme capacitat desacrifici per al nostre benestar. Ens hem d'alegrar que a l'hora de cercar voluntaris per anar a patir pel país al Parlament, consells o ajuntaments, els partits tenguin tants de kamikazes disposats al sacrifici, i justament sempre en relació exactament proporcional a les possibilitats d'obtenir representació. És lògic, per anar de número 30 per Mallorca al Consell hi pot anar qualsevol, els que de veres tenen esperit de cristià davant els lleons, han d'anar a llocs on l'autoimmolació estigui del tot assegurada. Aquesta desinteressada passió tan generalitzada entre la militància dels partits provoca que a l'hora de fer les llistes hi hagi tropecents candidats per a cada lloc que s'ensuma que pot assegurar una plaça en el circ institucional. Per ordenar aquesta sana concurrència de voluntarietat social i polític, gràcies a Déu existeixen allò que peiorativament és conegut com els «aparells», sobre els quals conflueixen les paraules més gruixades dels que no poden sacrificar-se per la pàtria, i la submmissió habitualment tenyida d'entusiasme del elegits per a la glòria. Feta aquesta primera consideració, la segona i més rellevant amb les llistes d'enguany és que els aparells de tots els partits s'han posat a la moda. Ja s'endevinava en altres eleccions, però aquesta primavera ha estat l'eclosió de les quotes. Tots han de tenir una dona en lloc rellevant, que tant és si val o no, basta que sigui dona. En algun partit feminista hi ha hagut una carrera d'allò més estressant per aconseguir un nom per anar de número 2 a determinada llista. Ho deia una dona del mateix partit, que els seus companys es devien pensar que posant dues mames en un lloc perquè se les vegi cada quatre anys, i oblidant-se de permetre la participació i formació per igual drets i dreures, ja eren feministes. En un altre, i segurament com a conseqüència del reportatge d'aquest mateix diari de fa una setmana sobre els xuetes, van i posen de número u precisament una persona amb llinatges d'aquestes que encara són qualificats així. Alguns també tenen la quota d'estrangers, d'ecologistes... En fi, els nostre partis segueixen les modes socials i per bé o per mal, que és opinable, tampoc no se'n poden desfer de la superficialitat i mediocritat absoluta que impera. No importa tant que els candidats puguin servir bé o no a la societat, sinó que queden bé a la foto. A veure quan algun s'atreveix a posar una o un top model de canditat, que posats a omplir quotes de minories, aquestes sí que ho són, poquetes.