H i ha un refrany que diu que no «s'apleguen que no s'assemblin». Desconec si la saviesa popular a l'hora de formular aquest enunciat contemplà la possibilitat que, entre les hipòtesis que el verificaven, hi entràs l'amancebament alcatori de dues o més dates del calendari. El desembre és un mes prodigios a l'hora d'establir relacions, potser el fred justifiqui aquest alt grau de promiscuïtat; així trobam aparellats per diverses raons Nadal i Sant Esteve, o les patrones dels diversos cossos d'un exèrcit.
No sé quina conjunció astral ha motivat, modernament, un altre aparellament, la de les Immaculades, la constitució i la concepció. Malgrat les diferències aparents una és, teòricament, laica, l'altra és religiosa, tenen molts de punts en comú. El primer, superficial, és la possibilitat que tenen els dos mots per rimar, per tant, la facilitat que hi ha per fer un rodolí reblenc i coix del tipus: «La Immaculada Constitució/va davant la Concepció». De totes maneres, si gratam una mica més veim que les semblances són més pregones. En el cantó oposat, podríem arribar a la conclusió, pel que es veu i pel que es sent pel carrer, per los madriles i per les seves sucursaletes provincianes anomenades metafòricament Gobiernos Civiles, és que ambdues són dogmes de fe. Ningú no en pot dubtar de la seva veracitat i autenticitat.
De la religiosa, ja ho sabíem. Segurament amb més llegenda que no exactitud. Així, no ens és gens difícil d'imaginar posicions il·luminades i inquisidors cruels tot prenent partit pel bàndol més obscurantista. Imposant-la a cops de creu i toc d'espasa; és a dir, a força de por. Ara, també a força de por, a força de fer-nos creure que és la millor de les possibles, a força d'insinuar renou de sabres si hom intenta modificar una coma d'aquesta mena de taula sagrada, ara també se'ns és imposat el dogma. És cert que, a començaments de la democràcia, la por hi era. L'experimentàrem dins el cos un angoixós 23F, però d'aixó, ja fa uns quants anys. Ara per ara, una involució sembla, sinó improbable, si remotíssima. Per tant, arribada a la tan escainada majoria d'edat, seria ben hora que, sense caure en heretgies, se'n poguessin discutir els aspectes millorables o hom pogués manifestar lliurement i democràticament el seu desacord perquè no li acaba de satisfer les aspiracions polítiques.
Però sembla que no. Sembla que encara hi ha molta gent que no ha après la lliçó de la història; que té vocació inquisidora i que des del seu tronet de misèries declara heretges perversos els qui, servilment, no vinclen el genoll davant el dogma. I amb el dogma a la mà, talment com un genet desbocat de l'apocalipsoi, potser és l'eco presentit del seu apocalipsi particular, va repartint estopa de manera partidista i situant vora del precipici dels comdemnats aquells que aprofitant que no pensen com ell s'han convertit en els candidats més ferms per fer-li tombar el feble tamboret que l'apoltrona.
