De bell nou la tensió entre dues maneres de veure l'articulació
política de l'Estat espanyol es troba d'actualitat. La política
espanyola és l'arena on es troben dues concepcion oposades. A un
cantó hi ha l'espanyolisme integrista a l'altre el nacionalisme
democràtic. Les Declaracions de Barcelona i de Vitòria, ara la de
Santiago, plantegen un estat de coses que és evident, no fan més
que recollir la realitat tal com és, i a partir d'ella fer una
proposta de diàleg. Un diàleg que s'estableix a partir d'una
reflexió interna sobre el que ha estat el procés autonòmic. El PNB,
CiU i BNG han plantejat allò que és obvi: s'ha de superar l'etapa
de la reivindicació bilateral, de la negociació per a petits
increments competencials o de financiació, per tal de plantejar un
canvi qualitatiu que més que representar un trencament amb allò que
ha significat la transició n'implica la seva superació
democràtica.
El problema és que aquesta proposta no s'ha volgut entendre, els
partits estatalistes no han volgut recollir el guant, no han vist
la proposta de diàleg que conté l'acció política del nacionalisme
democràtic català, basc i gallec. Perquè, quina és la primera
premissa per a què existeixi una possibilitat de diàleg? És evident
que perquè sigui possible el diàleg s'ha de produir un
reconeixement respectiu de l'entitat de cada part. Això tan
elemental és el que no es produeix encara. La classe política
espanyola i els mitjans de comunicació espanyols viuen al marge per
complet d'una possibilitat de comprensió de les realitats nacionals
no castellanes. Contínuament es dediquen a crear i mantenir un
clixé fals i demagògic sobre els nacionalistes bascs i
catalans.
L'autodeterminació, el federalisme, el confederalisme, la
reforma de la Constitució, són formes polítiques que en el cas del
nacionalisme democràtic es presenten a partir d'una premissa
bàsica: la necessitat de reconèixer el caràcter plurinacional de
l'Estat espanyol i deduir-ne conseqüències. Això és el que no es
produeix de banda de les forces polítiques espanyoles.
A tall d'exemple tenim la mesquina actitud del PP i el PSOE en
el Congrés de Diputats impedint que el text de l'Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears reconegués el nostre caràcter de
nacionalitat històrica, proposant un text ambigu que ens deixa al
mateix nivell de la darrera regió espanyola. I arribant, fins i
tot, a falsejar la notícia com si incorporassin un element positiu
al text estatutari! Cal dir a la senyora Cava de Llano que l'opinió
pública balear no és tan fàcil d'enganar com es creuen els
propagandistes del PP.
El debat està plantejat i es continuarà plantejant. Són dues
maneres molt diferentes de veure la participació dels ciutadans a
la política, la democràcia i el paper articulador de la societat
civil. Mentre els plantejaments dels nacionalistes són de plena
conseqüència democràtica, d'acord amb el disseny progressista d'una
Europa dels ciutadans, la resposta de personatges com Borrell o
Mayor Oreja sembla sorgida del túnel del reaccionarisme espanyol
més clàssic. Com si la política espanyola fos víctima de les seves
pròpies obsessions, incapaç de trencar amb les cadenes d'un
nacionalisme d'agressió que la fa estèril i la manté en un estat de
permanent raquitisme democràtic. Avui la modernitat política, la
visió progressista de l'estat, la incorporació de components de
democràcia avançada a la política, passa per les posicions del
nacionalisme democràtic. Els Guerra, Anguiuta, Borrell, Aznar i
González són figues d'un altre paner.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.