Per primera vegada en aquesta legislatura l'oposició ha sabut acceptar el repte del Govern, contestar-lo i, el que és més important, vèncer políticament les pretensions de Jaume Matas. El president s'havia pujat al carro del proteccionisme perquè, va dir, socialment aquesta preocupació és creixent. En el rerefons de la proposta, tota una novetat per venir del partit que venia, s'endevinava l'intent de trencar la unitat opositora, com així va ser en acceptar el PSIB el principi de negociar bilateralment i deixar «els altres» a fora, encara que fos en primera instància. Era, de fet, el trencament del marc polític creat el 1995, amb la constitució del Pacte de Progrés, per crear-ne un de nou, protagonitzat en exclusiva pels dos grans, PP i PSIB. Un nou escenari que, de crear-se, és evident que afavoriria, i molt, els conservadors. Per si hi hagués qualque dubte sobre el sentit últim de l'operació, basta veure segons quines portades.
El cas és que primer el PSM i després UM reaccionaren de forma ràpida i contundent. Tant, que al PSIB no li quedà més remei que, tot i formalment seguir amb una «oferta concreta» al Govern, tornar a tancar files amb les forces frontprogressistes. Caldrà veure quins moviments fa Antich aquesta setmana, i les següents, sobre el particular, però s'hi està jugant el seu futur. Perquè o torna a alinear-se, a pesar dels matisos que els puguin separar, amb PSM i UM o es quedarà perillosament tot sol, entre el foc creuat dels dos bàndols: PP per una banda, i PSM i UM eventualment EU, per una altra. Segurament qualcú dins el PSIB ha aconsellat Antich que rectifiqui la tàctica, encara que dissimuladament. Del contrari, posaria la primera pedra perquè Matas guanyàs les eleccions. Clar que si sap si dins el PSIB es recupera la teoria que l'enemic, el vertader enemic, no és tant el PP com el PSM. Veurem.
Matas i els seus ideòlegs menysprearen la capacitat del PSM i UM de fer d'imant que atraiés el PSIB, i encara s'equivocaren més amb la resposta interior. Fent aquesta cabriola sense xarxa l'únic que aconseguiren va ser que vergeristes i canyellistes es deixassin de punyetes i es posasin d'acord per llegir la cartilla, l'abc de com funciona el poder aquí, al nouvingut. I és que hi ha coses que són sagrades.
Desconèixer això, pot haver estat per a Matas la principal errada de la seva curta trajectòria. O ho aprèn aviat, o li faran passar pillo. Intentant arreglar la desfeta, s'hagué d'empasar el que va dir i fer patètiques declaracions públiques de fe desenvolupista.
Almanco fins ara, i a l'espera de nous moviments, sembla que aquesta batalla, la primera ofensiva la guanyà Matas a l'enganyar el PSIB, però la contraofensiva, liderada per Sampol seguit de Munar, ha fet molt de mal a Matas que l'únic que n'ha tret en clar és la humiliació del seu partit que l'obligà a rectificar i una oposició que, en principi, sembla que no pica l'ham.
