La política és eixorca

Gairebé tots els mortals saben què són les depressions. Els estudis més recents pronostiquen que el 24% dels catalans patiran algun trastorn mental al llarg de la seva vida i que quinze de cada cent ciutadans hauran de fer front a aquesta malaltia mental. De tota manera, no vull parlar de les depressions clàssiques, les que han de tractar els psiquiatres i els psicòlegs, sinó que voldria capbussar-me en una temàtica diferent: la depressió com a causa-efecte d'una forma de comportament, d'una societat feble, injusta i sofisticada en què cada cop s'empeny més els individus cap a la frustració i el nihilisme. Doncs bé, la descripció d'aquest arrauliment polièdric implica la redefinició de molts conceptes. La vida, per la majoria de ciutadans del nostre entorn, ha esdevingut la dictadura de la quotidianitat. La felicitat s'ha convertit en una utopia. El dret esdevé literatura jurídica molt teòrica, la política és eixorca: una mena d'antiteràpia que és presonera de les seves pròpies fragilitats i molt allunyada dels ciutadans que més la necessiten: ha perdut la seva càrrega d'elements bàsics de control, equilibri i transformació del poder. Els autèntics trastorns psíquics són sociolaborals: no s'arriba ni de bon tros a final de mes.