L'ensurt del 23 de febrer de 1981 està gravat a la nostra
memòria. Sobretot en la d'aquells que ocupàvem càrrecs públics
després des les primeres eleccions democràtiques. Sense ni tan sols
adonar-nos-en, les urnes ens havien convertit en els principals
responsables de restablir la democràcia.
Tot i que el dictador havia mort, en molts llocs encara en
quedaven vestigis, com a Berga, on una guarnició militar ocupava
l'edifici que havia estat una escola de l'època republicana. En
aquella situació, era costum invitar els càrrecs militars als
esdeveniments municipals, i també als comarcals. Recíprocament,
quan l'acte era organitzat pels militars, la representació de
l'Ajuntament de Berga tampoc no hi faltava.
El destacament de Berga depenia directament de la divisió
militar de Lleida, que tenia com a cap responsable el general de
divisió Alfonso Armada. Poques setmanes abans de l'espantada del
23-F, l'Ajuntament va rebre la invitació per assistir a l'acte
d'acomiadament del seu màxim responsable. Les circumstàncies van
fer que aquell dia fos jo qui representés la corporació municipal
en aquell acte militar. Recordo la correcció, l'amabilitat i més o
menys les paraules d'aquell personatge, que es va oferir a
l'Ajuntament per a tot el que calgués, dient «me voy, llevándome
gratos recuerdos de Cataluña. Ruego a usted que traslade al resto
de la corporación municipal mi ofrecimiento. Como miembro de la
casa del real me ofrezco para lo que pueda serles útil».
Vint-i-cinc anys són molts anys, però encara avui veiem com la
involució i la nostàlgia del franquisme d'una part dels militars és
un llast sobre la possibilitat de construir una Espanya plural.
Ells volen poder, i aquest poder el troben en una dictadura de la
qual gairebé sempre són ells els autors i protagonistes.
Jordi Camps i Domènech. (Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.