Feijóo i Trump, dos brètols indesitjables

Ara que fa calor i molta gent es refresca a la mar, podreu recordar què passa quan una persona entra a la mar lentament perquè vol anar asssaborint a poc a poc la frescor de l’aigua, que entri un arpellot a tota velocitat i vos passi pel costat quan l’aigua encara només vos arriba als genolls. És possible que vos pugueu lliurar de les esquitxades? El mateix li passa a Pedro Sánchez, que per molt que vulgui esquivar les gotes d’aigua volades, serà ben fàcil que impactin a la seva persona.. Però el que no pot fer el cap de l’oposició és sortir als mitjans de comunicació orals i parlant com si fos un capellà, inculpi de tot el que passa al president del govern, dient que tot el mal que fa repercuteix en els espanyols, i que si aquests no volen esser robats, que el votin a ell quan hi hagi eleccions i veuran què bé que governa. A mi quan parla així, em sembla un bandit, allò que ells anomenen un mafiós, allò que senzillament jo dic que és un mentider, un mentider pocavergonya, que pagaria amb els ulls clucs tot el que li digués un fatxa com Trump, per assegurar la defensa d’Espanya, de qui?, dels catalans?

Aquest estrúmbol hipotecaria Espanya, encara que després no pogués pagar les pensions, ni la sanitat, ni l’educació, ni l’ajuda a persones desvalgudes, o baixàs tots aquests pagaments, sense tocar la butxaca dels poderosos a qui està sotmès, perquè ell també hi està, de sotmès. Allà on el veis amb tants d’aires de superioritat, no hi ha altra cosa que un pobre home, esclau del neoliberalisme. Tornant una altra vegada a Sánchez, no ens queda més remei que pensar que deu viure dins una bona amargor, haver de governar amb tants de traïdors o comparses per tots els costats. També deu esser ben difícil trobar-se amb tots els manaies i responsables estatals de la NATO i haver de ser l’únic que s’oposa als desitjos del totpoderós Trump, i que en defensa d’una bona educació, d’una bona sanitat, d’ajuda a les persones dependents i d’una jubilació ben retribuïda, retalli allà on s’ha de retallar que és a l’armament, i, per això es quedarà sol en aquesta qüestió davant les amenaces del tenyit Trump. D’aquell que quan predica, no deixa de moure’s, especialment els braços, com si es trobàs al ritme d’un mambo. Aquest malfactor americà, que vol viure xuclant l’ànima dels seus aliats i amics, és un ésser que ens correspondrà haver de conviure amb ell, i haver de suportar les amenaces que ens desestabilitzi l’economia, total perquè és un brètol que braveja de manejar la gent del món així com li ve de gust, i el que no ho faci que corri el perill de viure om un esclau. Segur que en el seu temps hauria estat un dels pitjors esclavistes.

Bé, idò, les persones que ens ha tocat viure en el primer terç del segle XXI, haurem d’acostumar-nos a viure amb personatges malànimes com aquest i amb personatges falsos com Feijóo. Heu de pensar i creure i creure i pensar que aquests dos personatges no són amics de la democràcia, encara que se’n servesquin. La demcràcia els és útil, quan no sigui per una altra cosa, per poder dir que els seus enemics no són demòcrates. Gràcies a la democràcia acusen els seus enemics de manipular i enganar la gent, quan això és l’únic que saben fer ells. Són adoctrinadors, per això el to de veu baix i capellanívol que amollen davant els micros per fer creure a la gent que han de ser mantenguts i alimentats per ells.

A nosaltres només ens queda o ens pot quedar que la seva actuació ens convenci que el nostre territori no pot pertànyer a un estat que no ens respecta, amb uns líders que se’n foten de nosaltres. Volem ser un país que tengui un estat que ens defensi, com fan la majoria d’estats del món, i que la primera cosa que fan, quan defensen els ciutadans corresponents és defensar tots els senyals d’identitat amb la llengua per davant. I, per tant, no posaran els obstacles que posa el partit de Feijóo a Europa ni facilitaran el que fa la campaner Prohens, quina vergonya, de posar obstacles al català a l’escola. Avui tenc la impressió que he escrit un article un poc volat, he passat d’una part a l’altra, sense massa justificacions. L’únic que puc dir és que deu estar volat com em passa a mi, que els esdeveniments em sobrepassen i em descomponen, però no ens mouran ni ens trauran la nostra llibertat, aquesta que ells desconeixen, i que tant diuen defensar.