Alvise al 15-M

Record molt bé el 15-M, que va coincidir amb els meus anys de batxillerat. Pens que va ser un fenomen socialment transformador, amb una forta convicció democràtica, de participació cívica i d’ansies de renovació, que va saber posar amb èxit sobre la taula els abusos del sistema bipartidista estatal com ningú fins aleshores havia fet. Sí, el 15-M era un moviment crític, de protesta. Populista en certs aspectes. Però insistesc, ho era dins d’un marc que, sobretot, anhelava més democràcia.

Així que no sé ni quan ni com, però en qualque moment entre les europees de 2014 i les de 2024, aquell esperit de crítica i de protesta ha pivotat de la regeneració democràtica original a coordenades de la ultradreta. El «no nos representan», «PSOE y PP misma mierda es» o el «no hay pan para tanto chorizo» ara són patrimoni del cunyat de bar i polsereta. Ha estat una maniobra d’enginy dels gurús reaccionaris però, sobretot, un error estratègic garrafal dels sectors demòcrates. Perquè allò evident és que aquests nous amos del vot protesta no cerquen ni millores, ni drets, ni democràcia. Però el parany és tan dolç que se’ls vota amb entusiasme.

Serveixi d’exemple l’oportunista Alvise Pérez. Capdavanter a les xarxes en la denúncia de corrupteles, es va presentar a les europees del 2024 amb l’objectiu de lluitar contra la corrupció i els excessos de Brussel·les, a més de prometre sortejar el seu sou d’eurodiputat. Aparegut del no res, l’electorat el va premiar amb 800000 vots i tres escons, poca broma. Un any després, la veritat surt a la llum: a més d’integrar-se dins l’extrema dreta europea, ha utilitzat el càrrec per tenir immunitat davant dels casos judicials que l’assetgen (com la difusió de la fake new de la PCR d’Illa o el suposat finançament il·legal durant les eleccions), s’ha barallat i separat dels seus dos companys eurodiputats i tampoc no ha sortejat cada mes el seu sou.

Pens que ens mereixem coses millors. Que aquesta nova etapa que comença no pot ser una resignació a votar a Alvise, Abascal, Le Senne o altres amics de Trump que, idees a part, ofereixen cada dia espectacles lamentables i poc seriosos; o votar als grans partits amb les dinàmiques de sempre com única alternativa. Hi ha d’haver una altra manera de ser crítics i de fer política. Jo pens que des de la proximitat i la convivència (per això milit on milit) però, en qualsevol cas, una política que faci la democràcia útil i seriosa de nou. Depèn de nosaltres triar.

Jordi Prunés i Moyà, El Pi.