Pel dret a una vida digna

Val a dir que la idea de vida digna s'associa a l'existència vital d’una persona quan aconsegueix satisfer les seves necessitats bàsiques. Per contraposició, qui no aconsegueix tenir satisfetes aquestes necessitats primordials, no pot tenir una vida digna. És important tenir en compte que, històricament, allò que s'ha entès com una vida digna ha variat d'acord amb els contextos i les cultures. Ara bé, en la nostra cultura i al context actual, la negació per a cada vegada més gent del dret efectiu a un habitatge digne (un sostre) per desenvolupar un projecte de vida més o menys desitjat, o tenir la condició de treballador pobre o treballadora pobra perquè la retribució salarial és, en termes de capacitat adquisitiva, de misèria, dista molt de ser qualque cosa semblant a una vida digna.

Per una altra part, la turistificació -com s’ha explicat en altres ocasions en aquest mateix espai- és la causa de malestars socials com ara els causats per la massificació turística; la saturació dels espais públics; la privatització, directa o indirecta, dels béns del comú; la turistització del fet cultural; l’arraconament del català com a llengua d’ús social; etc.

Notícies relacionades

És la turistificació i el decreixement, estúpida!

Dit això, la manifestació de diumenge vinent té tantes o més raons que les de l’estiu passat: No hi ha cap avanç -ni voluntat política- de canvi de rumb; s’ha demostrat que l’anomenat ‘Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears’ era una gran presa de pèl, i que, dit sigui de passada, el fet més inaudit és la no retirada del «no-pacte insostenible» dels grans sindicats del país, UGT i CCOO; la descohesió social, cultural, i lingüística s’accelera; l'especulació urbanística i territorial, a conseqüència de l’orgia de desregulació, fa calfred; la publicitada lluita contra el lloguer turístic il·legal oculta que aquesta és només la part petita del problema que representa aquesta plaga que s’ha de combatre amb decreixement contundent, i, a sobre, tanta publicitat sobre allò que és normal en qualsevol administració decent -la lluita contra les il·legalitats- és una perfecta estratègia de «tinta de calamar» per amagar altres il·legalitats, com ara la sobreocupació dels hotels (algú hauria d’explicar, a tall d’exemple, el bon punt en què es va produir el miracle de la desaparició d’una pràctica ancestral: la dels suplements en les habitacions hoteleres); la qüestió de la cogestió dels aeroports illencs és, des de fa anys, una discussió a cop de jutipiris (si se’n vol xerrar de debò i seriosament, convindria saber què ha passat amb el Comitè de Coordinació Aeroportuària de les Balears en aquesta darrera dècada!); i així podríem seguir...

El necessari canvi de rumb no s’iniciarà sense una mobilització ciutadana sostinguda i persistent. El repte és de tal magnitud que cal -aquí cit les paraules finals del Discurs de José Manuel Naredo amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la UNED- «pensar sobre la parte no pensada que arrastra nuestro pensamiento».

Mentrestant, sortim i ocupem els carrers en manifestació. Ara que Maria del Mar Bonet commemora el cinquantè aniversari del seu disc A l'Olympia, se m'ocorre que, sí als versos de la Tonada de collir olives: «M'agrada coir olives, / però és un art perillós. / Vaja, al·lots, afanyem-mos / que amb doblers no compren vides», hagués canviat «coir olives» per «coir turistes», hauria acabat abans i amb menys rotllo.