Avui dia és molt habitual pensar de manera «negativa» i «pessimista» respecte a les potencialitats de la raó i la capacitat humana de millorar el món. No obstant això, durant la primera meitat del segle XVII va viure un filòsof que es va demanar què passaria si es posés en qüestió absolutament tot allò que era acceptat com a segur, amb l'objectiu d'arribar a un coneixement cert que fos una fonamentació de les ciències i una bona guia de la moral i de l'ús correcte de la tecnologia. El seu nom era René Descartes i és conegut com el pare de la filosofia moderna. El pensador va proposar un mètode que es basava a examinar amb rigor absolutament cada opinió o coneixement i cada element de cada cosa, una vegada i una altra, fins a trobar un coneixement clar i distint del qual estar-ne segur. Així, pensava, la societat s'organitzaria adequadament gràcies a la raó.
El filòsof, ara bé, va arribar a tal nivell d’«escepticisme» que va començar a dubtar de la fiabilitat dels seus sentits, pensant que podria ser que tingués algun problema mental, o bé que existís un biaix compartit per tot el gènere humà, en el qual no podem distingir la vigília del somni. Fins i tot va pensar que potser era enganat per un poderós «geni maligne». Amb tot, fins i tot les matemàtiques podrien no ser fiables. Descartes, de fet, va arribar a dubtar de la seva existència fins que va veure que, per creure que existia, havia d’existir: perquè si hi ha qualque entitat que dubta i ho posa tot en qüestió, forçosament ha d’existir. «Penso, llavors existeixo», va ser la seva famosa frase.
El problema, per a Descartes, era assegurar l’evidència de la pròpia existència, però després va arribar a la conclusió de què Déu existia i que aquest era la garantia de la seguretat respecte a l'existència del món. La idea era que, si ell tenia al cap la idea de Déu i d’infinitud, aquesta no podia haver sorgit d’ell com a ésser finit. A més, per a l’argument ontològic, l’essència de Déu implicava la seva existència i aquest Déu, essent perfecte, no el podia enganar. Llavors Déu existia i era un ésser omnipotent que no permetria que els humans visquessin a un món fals. Tot això, per descomptat, per la seva infinita bondat.
Descartes ha estat molt criticat tant per les seves idees com pels problemes derivats de la separació entre «ment i cos», així com pel paper dels animals a la seva filosofia. També s’ha criticat la seguretat amb la qual planteja l’existència de Déu, la incongruència de posar en qüestió la fiabilitat de les matemàtiques, així com les preguntes o carrerons sense sortida de la seva filosofia. No obstant això, Descartes es pot prendre com a inspiració per a generar un pensament o una opinió que tingui com aspiració d’estar ben fonamentada i ser base de les ciències i del bon ús de la tecnologia. Així, el filòsof francès va inspirar pensadors com Spinoza, Hobbes o Leibniz i va inspirar l’empirisme com a resposta a la seva filosofia, amb autors com Hume, Locke o Berkeley. Més endavant vindria la Il·lustració juntament amb tots els seus debats. A l’època contemporània, posterior a Hegel i els pensadors de la sospita, Descartes es veu a vegades de manera molt negativa: però està bé recordar-lo com una filosofia que, encara que fos fallida, va suposar una idea revolucionària benintencionada i important.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.