Paper mullat: aquesta és l’actitud!

En l'acord entre PP i Vox per als pressupostos s'hi diuen coses totalment contradictòries: per exemple, es fan tota una sèrie de rebaixes -a consciència- de la Llei de Normalització Lingüística i, en canvi, al mateix document, es diu que la LNL no es tocarà. D'una banda, li disparen obussos a la línia de flotació, mirant de fer el català prescindible pertot arreu, i, de l'altra, fan proclames dient que no s'ha tocat l'statu quo del català, la llengua pròpia, a les Illes Balears. Aquest document ve a demostrar fins a quin punt la política pot aguantar contradiccions aparentment inassumibles. No hi ha contradicció remarcable, per a PP i Vox, i, encara menys, quan fa falta aprovar pressupostos.

Els partits de l'extrema dreta i de l'extrema Espanya (n'hi ha més d'extrema Espanya que no d'extrema dreta, crec que això també ho podem subratllar) solen fer servir, almanco per les nostres latituds, dues monedes de canvi habituals, de les quals se'n rifen, se'n fan trons i més retrons: la llengua i l'educació.

A cap societat amb un mínim de solidesa democràtica, ni la llengua ni l'educació no poden ser moneda de canvi. Ens imaginam, per exemple, el govern d'Estònia o el de Letònia rebaixant l'oficialitat de l'estonià o del letó perquè necessitassin els partits de la minoria russa per governar? Podran renunciar a moltes coses, podran fer moltes rebaixes, podran cedir en molts aspectes, però no crec que mai, per molt necessitats que n'estiguin, cap partit estonià o letó no renunciarà a la plena vigència de l'oficialitat, la preeminència, la primacia de les seues respectives llengües nacionals. Perquè la llengua no és moneda de canvi. La llengua no es toca.

De la mateixa manera, no em puc imaginar cap partit del món civilitzat permetent erosionar el sistema educatiu a canvi d'aprovar uns pressupostos. Ja ho tenim clar, que des d'àmbits institucionals s'ha fet tot el possible per rebaixar l'estatus dels mestres, per arraconar l'educació, per martiritzar els docents (fins al punt que es troben entre els treballadors amb menys motivació i amb més baixes psicosomàtiques), per humiliar el sistema, per mirar de carregar-se (de cara al futur) la igualtat d'oportunitats dels ciutadans... Aquí, ai las!, tant l'Educació com la Llengua constitueixen monedes de canvi, perquè els partits que les hi usen se'n rifen completament. Els és igual que la llengua vagi pel pedregar i que se'ns imposi la de Castella-La Manxa, i els és igual que l'Educació pública se'n vagi al carall (més alumnat per a la privada, deuen pensar).

En aquesta mateixa columna he reivindicat un Jurament Hipocràtic per als professionals de l'Educació. Semblant al dels metges. Qualsevol persona que es dediqui a la docència hauria de prioritzar allò que ha d'ensenyar per sobre de totes les altres contingències, hauria de prioritzar la bona formació dels seus alumnes per damunt fins i tot del que diguin les lleis de cada moment, hauria de posar al capdavant la formació dels estudiants per sobre de quasevol altra contingència. Essent així, a les Illes Balears l'ensenyament, clarament, hauria de ser molt prioritàriament en llengua catalana, per tal d'aconseguir la nominalment volguda igualtat entre les dues llengües oficials. L'Educació pot fer d'element corrector només si funciona íntegrament en català. Si no, es treballa de facto per la desigualtat entre les dues llengües oficials.

L'acord PP-Vox, en matèria lingüística dins el sistema educatiu, diuen alguns professionals, serà paper mullat. Perquè nosaltres continuarem ensenyant en català, ens imposin el que ens imposin. Aquesta és l'actitud. Això és el que haurien de fer tots els professors, si tenguessin el seu Jurament Hipocràtic. Això és el que fan els que tenen una mica de consciència professional.