No tenen vergonya!

L'assistència dels Borbons a un acte de reconeixement d’honors a republicans i republicanes és una aberració democràtica que el Gobierno de España hauria d’haver impedit. Les víctimes i familiars no es mereixien aquesta presència d’una monarquia hereva directa d’un règim dictatorial, el franquisme, que, com recorda el moviment memorialista, mai no va reconèixer aquestes víctimes, i va col·laborar activament amb les autoritats nazis. L’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica va fer públic, el proppassat 6 de maig, un comunicat en què demanaven a la Casa Reial espanyola que suspengués el viatge a Mauthausen. En el comunicat, un net d'un assassinat al camp de concentració de Gusen, el desembre de 1941, considera «obscena la visita dels Reis, perquè en qualitat de descendents del seu tutor, Francisco Franco, mai es van interessar pels sofriments que van passar els espanyols lleials a la República que han estat absolutament abandonats i oblidats».

En el moment d’escriure aquestes ratlles -diumenge 11 de maig a les 10.20 h-, no em consta que s’hagi anul·lat la presència de Felipe VI i Letizia a l’acte; ni que hagin fet el mínim cas a les famílies de les víctimes; ni, sobretot, que els Borbons hagin reconegut que la seva suposada «legitimitat» va associada a ser hereus dels victimaris de les persones deportades Mauthausen. Tanmateix, per molt que els Borbons -monarquia, insisteix, que mai ha condemnat el franquisme- denigrin amb la seva presència la memòria de les persones deportades a Mauthausen, i, de retruc, als altres camps nazis de la mort, són i seran els nostres deportats, homes i dones que ens honoren i ens encoratgen a continuar lluitant per la República, per un món millor.

Amb tot plegat s’escau fer menció de la magna obra Els catalans als camps nazis (primera edició de 1977) de Montserrat Roig. A les primeres pàgines escriu que, estant la guerra a les acaballes, «començava l’èxode per a milers i milers de catalans que havien iniciat, tres anys abans, la resposta a la insurrecció contra la República. Alguns d’ells havien de conèixer els desastres d’una altra guerra, més terrible encara, en la seva pell. Serien els nostres deportats, homes i dones que anirien a morir o a sobreviure quasi amb desesperació als camps de la mort, a Mauthausen, a Dachau, a Buchenwald, a Ravensbrück... La nostra gent [la dels Països Catalans], junt amb republicans de totes les terres ibèriques, havien combatut contra allò que Wilhelm Reich anomenava la resurrecció de l’Edat Mitjana. Havien combatut, també, per una Catalunya viva, per unes terres catalanes més lliures».

Acab aquestes ratlles indignades recordant a Manel Domènech. De segur que Manel m’acompanyaria si el crit fos «arruix Borbons de Mauthausen i d’arreu!». I ho faríem orgullosament amb el triangle roig (amb el vèrtex cap avall) al pit. És a dir, amb el símbol que en els camps d'extermini nazis en un principi va ser aplicat als i a les comunistes, però acabà identificant a tots els presos polítics antifeixistes. Tot recordant les paraules de l’enyorada Neus Català, «ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni... Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida». Feixisme, mai més!